Els presos del procés
¿Indults incondicionats?
Hi ha una altra presó social i sentimental: la del desafecte de centenars de milers de catalans pel mal causat a Catalunya, de la qual podran sortir si els implicats reconeixen els seus errors i renuncien a qualsevol decisió unilateral
Des de ja fa molt temps s’insisteix des de diferents àmbits en la necessitat de concedir l’indult als presos del procés. S’argumenta que cal posar fi a la repressió de l’Estat, que les sentències van ser injustes i responien a la venjança estatal davant les tesis independentistes, que es van condemnar idees i no fets i que convenia obrir un nou espai de diàleg entre Catalunya i l’Estat. L’incontestable és que els polítics catalans separatistes són a la presó per haver vulnerat les lleis i no per la seva ideologia.
Deixant de banda aquestes penes de presó que pertanyen a l’esfera juridicopenal i els indults a la política, i el recorregut de les quals no és tan fàcil per les reiterades manifestacions dels beneficiaris de l’indult [«ho tornaríem a fer»], hi ha una altra presó i un altre indult de caràcter social i sentimental.
Es tracta de la presó del desafecte i el ressentiment on estan tancats aquests polítics per centenars de milers de catalans ofesos pel menyspreu amb què han sigut tractats pel separatisme i dolguts per l’immens mal causat a Catalunya. Fuga de més de 5.000 empreses, pèrdua de l’Agència del Medicament, deslocalització domiciliària de les nostres grans entitats financeres Caixabank i Banc Sabadell, inseguretat jurídica i política que frena inversions i turisme i provoca pèrdues d’ocupació i decadència, actituds que voregen el ridícul i erosionen la imatge de serietat política de Catalunya, desgovern de la Generalitat, que en el cas de continuar dificultarà l’aplicació adequada dels Fons Europeus, desprestigi de les nostres institucions....
La fractura social és profunda i la ferida, de difícil cicatrització. Només contemplo un camí per a l’indult i sortida dels polítics del procés d’aquesta presó de desafectes. No es tracta ni de la seva rendició política ni d’abjurar de les seves idees independentistes, sinó del reconeixement dels seus errors i danys comesos, com ha fet ja algun d’ells i el compromís ferm de no adoptar decisions unilaterals que vulnerin les lleis i de no incórrer en accions insensates i lesives per als seus conciutadans.
De no ser així, sigui quin sigui el grau de generositat i oblit de gran part de Catalunya, guanyin o perdin les eleccions els partits separatistes, costarà restablir el vell esperit català de pactes polítics, recuperar la cohesió social i girar full. La fractura seguirà oberta i la ferida sense cicatritzar i, per tant, la situació seguirà sent tan dolenta com fins ara, o potser, lamentablement pitjor.
Els catalans que defensem la Constitució, el Règim del 78 i la construcció del futur amb els altres pobles d’Espanya, desitgem la reconciliació política que permeti consensuar un projecte nacional d’emergència, com demana Antoni Puigverd, en un brillant article, per rellançar Catalunya i Barcelona i treure-les de la seva actual postració, però no a qualsevol preu i menys a costa de la nostra submissió a les imposicions del procés tan nocives per al nostre país.
