¿Presumpció d’innocència per a qui?

Cada vegada que surten a la llum denúncies d’abús o assetjament sexual, hi ha gent (homes, en general) que es queden tranquils dient que «existeix la presumpció d’innocència». I au. Següent tema. Dins del seu cap ja ho han resolt, sense espai pel dubte. I fent això segurament es vegin a si mateixos com l’últim baluard de neutralitat i justícia en aquest món, cada cop més convertit en una insofrible cacera de bruixes, on els homes bons i justos no poden estar tranquils, espasa de Dàmocles oscil·lant-los sempre damunt del cap, blablabla. Perquè això sigui cert, l’altra cara d’aquesta caricatura ha de ser la dona maquiavèl·lica que s’inventa uns fets i els fa servir d’ariet per fer enderrocar la carrera i la vida d’un home innocent i exitós mentre riu des de la seva torre. És absurd, però és així.

La presumpció d’innocència no funciona per a qui denuncia un abús: aquesta persona menteix fins que es demostri el contrari. «¿On són les proves?» Sí, exacte! ¿On és el rebut que deixa un agressor cada vegada que creua una línia vermella? ¿No va fer factura, ell? ¿I ella? ¿Per què triga tant a dir-ho? ¿Per què no va anar a la comissaria més propera a efectuar immediatament una denúncia, si no aquell vespre, l’endemà a primera hora?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha molts motius pels quals les denúncies per la via administrativa arriben tard. Per estat de xoc, per por a la reacció de l’agressor, per no reconèixer-se com a víctima d’entrada, per sentir-se culpable i responsable de la situació, per vergonya, per manca de suport, per pensar que no la creuran. I per aquestes raons, i també per por i desconeixement del procés judicial, moltes denúncies no s’efectuen.

No hi ha res de fàcil, en denunciar una agressió. Com a acusat, negar els fets respon a una motivació molt clara; però com a víctima, alçar la veu i exposar-se al judici públic és un procés molt dur. Pocs al·licients. Quan despatxem l’assumpte dins del nostre cap amb «presumpció d’innocència» és per empatia cap a l’acusat. Ens horroritza pensar en: «¿I si és innocent, i no l’estem creient?». Però si sentíssim empatia cap a la víctima, ens horroritzaria pensar: «¿I si està dient la veritat, i a sobre d’haver patit un abús, no l’estem creient?».