Experimentar amb bons llocs de treball

Aquest oblit em sorprèn. I em preocupa. Una economia que no sigui capaç de crear bons llocs de treball portarà un augment de la pobresa, del malestar social i del populisme polític.

¿Per què no esmenten l’atur i la pobresa? No és perquè siguin insensibles al dolor de les persones afectades per aquests problemes. És perquè creuen que la digitalització i el creixement portaran per si mateixos més llocs de treball. Però és una creença equivocada. Va ser així en els trenta gloriosos anys que van seguir la Segona Guerra Mundial. En aquella època no va ser necessari ser revolucionari per millorar les coses. N’hi havia prou amb promoure el creixement. Això ja no passa. Ara l’ocupació no ve sola, cal empènyer-la amb bones polítiques ‘ad hoc’.

Tercer objectiu

Aquest oblit de l’ocupació és present també en el debat sobre els nous fons europeus Next Generation. Els projectes d’inversió que s’anuncien posen l’accent en la digitalització i la transició verda, però no esmenten l’impacte sobre l’ocupació. No obstant, aquest és el tercer gran objectiu d’aquests fons.

Els projectes d’inversió que vulguin beneficiar-se d’aquests fons han de ser avaluats no només pels èxits en la digitalització i en l’economia verda sinó també pel seu impacte en la creació d’ocupació. Altrament, l’economia digital i verda pot ser una economia per a rics.

A més, hem d’experimentar amb noves polítiques per portar l’ocupació on viu la gent i no forçar que emigrin, com s’ha fet fins ara. Hi ha dos àmbits d’experimentació. Un és un compromís públic amb l’ocupació. Un altre és una nova fiscalitat sobre les màquines.

L’exemple d’Awadh

Els governs i la UE han de comprometre’s que a qualsevol persona que vulgui treballar i no trobi feina se n’hi ofereixi una. Deixin-me que utilitzi una anècdota d’Abhijit V. Banerjee i Esther Duflo, premis Nobel per les seves recerques sobre desenvolupament. Al seu nou llibre ‘Buena economía para tiempos difíciles’ expliquen que a la ciutat de Luchnow, al nord de l’Índia, hi ha un monument gegant indomusulmà del segle XVIII al mig de la ciutat vella. És estrany, perquè no és ni un fort, ni un palau, ni una mesquita, ni un mausoleu. Se n’expliquen moltes històries. De fet, va ser construït el 1784 pel rei Awadh per donar feina als seus súbdits, víctimes de la fam. Pel que sembla, la construcció va requerir molt més temps del previst, perquè el que els treballadors construïen durant el dia, les elits, que estaven igual de famolenques i també necessitaven feina, ho destruïen a la nit. Aquesta obra va crear ocupació quan es necessitava.

Un segle i mig més tard les polítiques d’obres públiques del New Deal dels anys 30, tant les civils del president Franklin D. Roosevelt com les militars d’Adolf Hitler, van buscar el mateix en una situació d’atur massiu.

Pimes i oenagés

Enmig d’aquesta recessió pandèmica necessitem experimentar amb noves polítiques. Podem utilitzar part dels fons europeus per crear un fons nacional per a l’ocupació amb què finançar programes dels governs locals, provincials i regionals, a què puguin presentar projectes les empreses, les oenagés i les administracions. Cal aprofitar el dinamisme de les pimes i les oenagés locals.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

També hem d’experimentar amb polítiques que evitin que l’automatització s’utilitzi per destruir ocupació en comptes que serveixi per ajudar els treballadors. La fiscalitat de les màquines ha disminuït, alhora que la del treball ha augmentat. Això crea incentius perquè les empreses substitueixin treballadors per màquines. Cal invertir aquesta situació.

No serà fàcil. Però necessitem experimentar per crear millors llocs de treball, per a més persones i en més llocs. Això és el que es va fer amb el contracte social de postguerra. Ara necessitem un nou contracte social centrat en el desafiament dels bons llocs de treball.