Turistes i amateurs

Elisa Lam, la mort de la qual centra ‘Escena del Crimen: Desaparición en el Hotel Cecil’, era bipolar. És la noia que surt en aquest vídeo on se la veu gesticulant i parlant sola dins d’un ascensor que no funciona. ‘Esborronador’, ‘misteriós’, ‘terrorífic’, són adjectius que sentim des del 2013, quan es van difondre les imatges. Però continuï llegint que no desvetllo res, tot i que en aquesta sèrie no hi pot haver espòiler perquè no hi ha misteri.

Val la pena veure-la i comprovar-ho, ja que hi ha coses més interessants que l’enigma: una és la radiografia que el director, Joe Berlinger, fa del barri de l’hotel on mor Elisa –droga, indigència, pobresa– o com desgrana la dificultat de mantenir a ratlla una malaltia mental. Però el més punyent, per subtil, és el retrat d’una societat que ha sistematitzat l’amateurisme sense reparar en les conseqüències.

Una conspiració

En aquesta història, són amateurs els investigadors que, accedint només a una part de les proves i sense conèixer els mètodes, volen resoldre la desaparició de Lam abans que la policia. O els que «informen» els seus seguidors assegurant que tot és una conspiració. Com si no en tinguessin prou, converteixen la víctima en una altra amateur al dir que amb la seva mort el món va perdre una gran escriptora. Ho afirmen perquè publicava un diari a Tumblr, tot i que l’únic que mostra la lectura d’aquests textos és una jove turmentada que s’expressa d’una manera semblant a la d’altres usuaris de l’esmentada xarxa.

I no, aquest article no és un al·legat a favor d’aquesta cançó «la lletra amb sang entra», ni de la cultura de l’esforç, difícil de mantenir en un món on fins a la reialesa és amateur: ni la seva tasca de representar, fer-se veure i aparèixer ja saben fer-la bé. I no, tampoc és una defensa de ceptres i corones, sinó una plantofada a l’amateurisme com a sistema: investigant, escrivint, pensant i fins i tot estimant.

Està estès

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè aquest amateurisme irresponsable no és exclusiu de policies aficionats que buscaven fama i justícia. Està estès: tots volem exercir de models sense passar un càsting; de detectius sense conèixer les tècniques; de jutges sense estudiar la llei; de nòvios sense tocar l’altre. Per això triomfa Instagram, perquè ens permet ser els que volem sense esforç, sense vergonya i sense retre comptes, ja que l’aficionat actua perquè li ve de gust i després, apaga l’ordinador. Busca passar l’estona, una pujada per aguantar el dia o diversos dies, però no treballa amb pocs mitjans i molta pressa, ni té una família –la de la morta– exigint-li resultats. Això es demana als professionals, que cometen errors –se’n veuen alguns en la sèrie– i responen per ells.

La figura de l’amateur és bonica i romàntica. Un que es dedica a la història, Christian Bormann, va descobrir pel seu compte i amb els seus mitjans un tros del mur de Berlín. Això és retre comptes, entretenir-se o aportar alguna cosa sense fer trampes ni deixar seqüeles. No és augmentar seguidors i sembrar alarmes com van fer els que van jugar a ser detectius o periodistes amb Elisa, tan defraudats amb el documental com molts espectadors (¿també amateurs?) que anhelaven un assassí en sèrie o un fantasma a l’hotel. El que van trobar van ser dades, més anodins que un crim sense resoldre o un fenomen paranormal, sobre el cas d’una jove que va morir mentre feia turisme en un barri on moren cada dia de sobredosi, ganivetades o alcoholisme gent que viu al carrer, fora del radar i sense compte de Tumblr. Gent que amb prou feines pot permetre’s el luxe de ser amateur.