Un dia a babord i el següent a estribord

Feia tres anys que el líder republicà treballava com a vicepresident la imatge de la moderació de veritat. Des de la Conselleria d’Economia s’apuntalava a totes les reunions, de manera menys ostentosa en públic, el balancejat que es volia perfecte entre l’esquerranisme del seu partit i el possibilisme de l’economia mixta de mercat, d’una banda; i la màxima ambició sobiranista combinada amb el pragmatisme legalista del nou full de ruta independentista d’ERC, de l’altra.

El retrat d’Aragonès s’acabava de perfilar per oposició a JxCat. La mesura i el realisme estan de part nostra mentre JxCat segueix a la muntanya, venien a dir els republicans. Però van arribar les eleccions i el premi a tanta moderació i realisme no es va materialitzar. Els comicis els va guanyar el PSC i JxCat va quedar massa a prop dels republicans perquè Aragonès passés automàticament a estar habilitat per manejar el barco del futur Govern a la seva manera, segons el planejat. Com a homenatge a Artur Mas, que tant va abusar de les metàfores marineres durant els seus mandats, direm que hi continua havent tres mans sobre el timó (Esquerra, JxCat i CUP), amb la qual cosa continua sent impossible fixar un rumb. Un dia a babord i el següent a estribord.

Complir les obligacions institucionals

D’aquí el trastorn de personalitat dissociada del president en funcions, que tan aviat tarda una setmana a condemnar de manera explícita el vandalisme com després d’aquest temps corre a maleir inequívocament la violència. O s’entreobre la porta que hi hagi representació del Govern a l’acte del 70è aniversari de Seat, en què s’anunciava la pròxima fabricació de cotxes elèctrics a Martorell, com al final es planta sonorament, no Felip VI, sinó el president de Volkswagen, Herbert Diess, i també –és el més important– l’immens nombre de persones que, d’una manera o d’una altra, tenen lligat el seu present i el seu futur al de la planta de Martorell del grup automobilístic.

La importància política d’acudir a actes d’aquestes característiques no rau que la futura inversió depengui d’estar-hi o no present, sinó en una cosa tan senzilla com complir amb les obligacions institucionals. Quan ha d’anunciar-se una inversió tan rellevant per a un territori qui el representa està allà per dir, tot i que sigui només amb l’assistència, que els qui la faran són benvinguts. És una obligació i cal complir-la.

Afegim que el fet que la plantada arribés un dia després de l’acte en què 300 entitats empresarials i econòmiques liderades per Foment del Treball presentessin a l’Estació del Nord de Barcelona el manifest ‘¡Ja n’hi ha prou! Centrem-nos en la recuperació’ és una bonica metàfora de l’absurd. Un pot imaginar-se Aragonès dient-li al president de Foment i a la resta de signants una cosa així com «no em cridis que no et veig». La política catalana dona per a molta broma. És una veritable llàstima que en canvi la situació sigui tan seriosa.

Pot pensar-se que tot això és temporal. I que el lideratge herculi d’Aragonès es deixarà veure quan les negociacions acabin, sigui investit president i pugui començar a governar. Llavors, es dirà, ja no estarà obligat a fer i pensar una cosa i la contrària, es deixarà anar i reconeixerem qui durant tres anys sencers va estar pintant als ulls del món l’autoretrat titulat sentit comú. És una possibilitat certament remota.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Lluny com estem encara de la formació de Govern –ens van dir que aniria ràpid però el Parlament no es constituirà fins a l’últim dia legal per fer-ho i després tocarà negociar Govern i investidura– no poden fer-se afirmacions severes.

Però si donem per bo que el període de negociació dona sempre senyals per anticipar el com i el què d’una nova legislatura és raonable apostar que aquesta serà molt similar a l’anterior: múltiples personalitats exercint cada una un bloqueig sobre l’altra perquè al final ningú, tampoc Catalunya, es mogui de lloc.