El que està per arribar
Passant la maroma
Barbra Streisand i Aitana van aconseguir transportar-nos a la gala dels premis Goya a un futur llargament desitjat, però els dies feliços encara no estan aquí
Fa unes setmanes els parlava de Frank Sinatra sobrevolant, amb voluntat profètica, les quatre cantonades del meu llit amb la seva cançó ‘The best is yet to come’ (’El millor està per arribar’). Agraïa, llavors, a l’amic Sinatra, la seva injecció d’optimisme matiner. Avui he d’agrair a Barbra Streisand que dissabte passat, en la gala dels Goya (¡magnífica gala, sòbria, justa, pròxima, serena!) aprofundís en l’optimisme, tot i passar-se de gambada. La Streisand va cantar, convençuda i convincent, un fragment de ’Happy days are here again’, la lletra de la qual ve a dir que la felicitat ha tornat per fi, o, amb traducció més exacta, que els dies feliços ja són aquí de nou. A continuació, la joveníssima Aitana (elegant, exquisida, estil de ‘female crooner’ mai abans vist en ella) va recollir el testimoni i va portar la cançó fins al final. Va ser un instant màgic. Per un moment va semblar que ja no hi havia pandèmia. Totes dues, Barbra i Aitana, van aconseguir transportar-nos a un futur llargament desitjat. I alguns de nosaltres, ingenus, jo el primer, vam caure en la trampa.
Perquè no és cert això dels dies feliços. Encara no. Ni hi són, ni se’ls espera. No, almenys, en el curt o mitjà termini. Tirant d’optimisme, podríem arribar a dir que estan, potser, a la cantonada .Que ens estan, potser, rondant. Que podem, amb paciència, anar desempolsegant les garlandes de benvinguda. I que ajustant la mirada en el llunyà, ens serà donat, potser, albirar algun senyal d’acostament. Prou senyals, d’acord, això sí, com per dibuixar un tímid somriure i un sospir d’alleujament sota la mascareta. Però no més. No ens deixem enganyar pel que, de moment, no és més que un finíssim raig de sol intentant treure el cap per un cel que, de tan llargament encapotat, a molts ens sembla definitivament enquitranat.
Notícies relacionadesEstem passant la maroma. Caminin-la amb mi: un peu davant de l’altre, la vista endavant, sense mirar avall, controlant la respiració, pendents de l’equilibri, calculant a cada pas els riscos i les conseqüències. Mantenint alts el rigor i l’exigència (amb un mateix i amb els companys de maroma). I a partir d’allà, sí, –¡ara sí!– la feliç arribada a l’altre costat. El dels dies feliços. El d’una Barbra Streissand abraçada a Donna Summer, perquè dues veus puguin més que una, en el gran crit final: «No more tears (Enough is enough)». No més plors. Prou de llàgrimes. ¡S’ha acabat!
No vull acabar aquesta reflexió sorgida arran de la gala dels Goya sense aplaudir el magnífic discurs d’Ángela Molina, en el moment d’acceptar el seu Goya de Honor. Posat de deessa antiga. Que ho és. El talent tremolant, delicat, a la comissura dels llavis. El cor al coll. I això tan difícil d’aconseguir: que cada paraula sonés a veritat, a concebuda i parida amb dolor i alegria ancestrals, a verb de dona sàvia, a sang de treballadora nata. ¡Gràcies, Ángela, per dignificar tan bellament el nostre ofici!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
