Esperant un nou Laporta

Amb un triomf indiscutible (el 54,3% dels vots emesos a unes eleccions que han sigut les segones amb més participació a la història del club), Joan Laporta torna a ser president del FC Barcelona després de la seva primera etapa al capdavant de l’entitat, entre el 2003 i el 2010. El resum de la llarga campanya que l’ha consagrat de nou es concentra en dos eslògans. El primer, el que va enlluernar en aquella pancarta gegant a les portes del Santiago Bernabéu: Ganes de tornar a veure-us. El segon, el missatge a l’afició, el dia després dels comicis: Ens tornem a veure. Laporta, ben assessorat, ha basat la seva estratègia en una evocació constant dels èxits passats, certament l’etapa més gloriosa del club, i la promesa vaga i poc concreta d’un retorn emocional a aquella època victoriosa. Com ell mateix va declarar a EL PERIÓDICO, la seva vocació és més de davanter, és a dir, més agressiu, però ara ha jugat com un De Jong, un migcampista discret i eficient.

Contra una candidatura com la de Víctor Font, segurament més estructurada, que anunciava un futur centrat en la serietat dels seus plantejaments, i la de Toni Freixa, que mantenia un perfil contemporitzador, el soci ha optat per la proposta d’un Laporta que ha posat l’accent justament en una gestió que, malgrat els seus alts i baixos, va suposar un abans i un després a la història del club, però que (almenys fins a la desencadenada celebració de la seva nit electoral) s’ha allunyat de l’entusiasme vehement dels seus inicis. Sense amb prou feines veure’s empès a entrar en temes difícils com la moció de censura que va evitar pels pèls, la seva polèmica relació amb l’Uzbekistan o l’acció de responsabilitat civil que la junta de Sandro Rosell va activar en contra seva, sense posar èmfasi excessiu en el seu pas per la política amb els seus plantejaments independentistes, la figura de Laporta ha sigut percebuda com la de l’ànim necessari en una hores certament crítiques del Barça, amb un present amenaçador per falta de liquiditat i amb un futur incert, no només per la situació actual de pandèmia sinó pel llast d’un deute milionari.

Després de dues presidències que han minat la credibilitat i la solvència del club (en especial la de Bartomeu, que va ser tancada en fals i sobre la qual encara pengen accions judicials) la nova etapa Laporta arriba en un moment molt delicat. Haurà d’afrontar els múltiples problemes que afligeixen el club, començant per la negociació d’un crèdit o l’avançament de futurs en forma de facturació a entitats financeres per atendre les necessitats imminents de tresoreria, i continuant per la posada en marxa del projecte del nou Camp Nou i de l’Espai Barça, ara per ara encallat. Al mig, qüestions esportives de primer nivell com la renovació de Messi i del conjunt de la plantilla i la decisió a prendre sobre Koeman, sense oblidar la viabilitat de noves fórmules d’ingressos i patrocinis o la necessària rebaixa de l’enorme massa salarial del primer equip.

La moderació i la nostàlgia han sigut les millors armes de Laporta en campanya. Una moderació que just el dia de les eleccions es va truncar amb algun exabrupte censurable i que hauria de confirmar-se amb fitxatges com el de Ferran Reverter com a CEO del club, en la línia d’apostar per una gestió eficient, seriosa i convincent perquè el Barça converteixi el record de glòries passades en un actiu solvent de futurs èxits esportius, de regeneració social i de viabilitat econòmica.