L’assignatura pendent del constitucionalisme català

D’aquí la conveniència d’un Govern que lideri actuacions que vagin més enllà de l’estricta competència de les administracions i que donin protagonisme a les entitats socials, econòmiques, culturals i del món del treball.

Seria lamentable, doncs, que tot això es veiés dinamitat per la consolidació d’un posicionament majoritari en el pensament constitucionalista català que amaga la realitat completa. Dèficit que es fa més evident per contraposició amb els deures empresos per part del republicanisme català, que possiblement ostentarà la presidència de la Generalitat.

Perquè no pot negar-se que Pere Aragonès lidera noves premisses, de part difícil atenent el ‘pressing’ patit pel republicanisme durant els últims tres anys per part de Junts per Catalunya i pel desinterès del Govern espanyol a l’hora de liquidar els escenaris repressius. Malgrat tot això, Esquerra Republicana ha enterrat el ‘tenim pressa’, la unilateralitat ‘stricto sensu’, les piruetes estratègiques construïdes sota el simbolisme patriòtic, així com les lectures esbiaixades de la societat catalana. De fet, aquesta evolució del republicanisme català explica els resultats electorals exitosos tant pel que fa a les xifres globals com a la seva homogènia distribució territorial.

Desgraciadament, aquesta tasca de trencaglaç en l’àmbit independentista, no ha sigut assumida pel PSC en l’àmbit del constitucionalisme català, entossudit a continuar bloquejat en el miratge que l’«èxit col·lectiu» pot donar-se sense contemplar la inclusió, també, de la demanda de l’independentisme. Donar per fet que per aconseguir una solució «vàlida per a tothom» només es requereix fer realitat (quan hi hagi millors condicions a les Corts) els legítims anhels de progrés nacional dels catalans autonomistes/federalistes vorejaria el cinisme si no fos tan sols el reflex d’un autoengany fruit de la seva pròpia impotència davant l’immobilisme d’un Estat que se’ls resisteix. ¡Fins i tot a ells! De res servirà al constitucionalisme català pretendre encapçalar les necessitats immediates i urgents i bastir la unitat del poble català, si es limita a abordar una realitat que exclou la meitat, o més, dels ciutadans avui dia manifestament independentistes.

La societat espanyola i les seves institucions estan en un moment crucial. Desafiaments globals, urgents i de gran transcendència amenacen el seu lloc al món. Els engranatges de l’aparell estatal grinyolen, el seu deute paralitza potencialitats i el seu món empresarial i la seva oligarquia econòmica especulen més que competeixen en el capitalisme global. Reptes enormes, aguditzats per l’existència del ‘problema català’, que encara que ha sigut definit per la diplomàcia espanyola com qüestió interna i domèstica, trava present i futur.

La projecció catalana d’aquest cul-de-sac espanyol pren cos en el socialisme català, que, malgrat haver guanyat les eleccions, no només no podrà formar Govern sinó que renuncia a arribar a l’hegemonia en el futur, al no atrevir-se a assumir que les dues opcions majoritàries a Catalunya hauran d’estar representades en la solució que es construeixi des del moment zero.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El republicanisme i el socialisme català estan condemnats a competir, sens dubte, però alhora estan destinats, tard o d’hora, a emprendre una acció política basada en el no bloqueig parlamentari de cadascuna de les parts, amb l’objectiu de construir solucions paral·leles que finalment puguin ser avaluades per la ciutadania en una urna. El primer ha iniciat el trajecte esmenant l’estratègia del 2017. Els segons continuen entossudits a negar la inclusió de l’opció dels independentistes. 

D’aquí la necessitat de no enganyar el terapeuta.