Jo he vingut aquí a parlar de Galletti

El cognom l’hi deu al seu pare, un tenor italià del teatre de la cort de Gotha. Gotha és una petita ciutat a Turíngia, a l’est d’Alemanya, amb un nom que segurament sonarà els fans de les reialeses, perquè s’hi editava l’‘Almanac Gotha’ que resumia totes les informacions de les reialeses i l’aristocràcia europees, una cosa així com notícies de l’univers paral·lel. El que deia. Galletti va néixer el 1750, va estudiar Dret, però es va interessar per molts altres camps del saber, com la Geografia i la Història, àmbits en què va deixar una ingent obra.

Perquè ens fem una idea, va dedicar cinc volums a la ‘Descripció i Història del Ducat de Gotha’ i sis volums d’‘Història de Turíngia’. Escrits pel que sembla amb l’afany completista, més notarial que intel·lectual, que caracteritza els historiadors locals siguin d’on siguin. Una prolixitat que va tenyir també els 27 volums de la seva ‘Història del Món’, potser l’obra que va portar Schiller a declarar-lo l’historiador més avorrit que mai hagués existit.

Tot i així, Galletti va rebre un gran reconeixement, també internacional, i els seus manuals de Geografia i Història es van utilitzar a molts centres d’educació alemanys. Ell mateix va ser professor. I a aquesta activitat, i no a la seva enorme obra d’erudició, es deu la seva involuntària fama posterior. Perquè Galletti era un senyor bastant distret i els seus alumnes (entre les lleis no escrites de les relacions entre professors i alumnes hi ha que aquests últims han de riure’s de qualsevol mania, tic o raresa dels docents) aviat van començar a anotar i recopilar les perles que de tant en tant deixava anar a classe. Com per exemple: «El rei Gustau Adolf de Suècia encara vivia poc abans de morir». «La mort d’Alexandre Magne va ser molt sentida a Àsia, però només després de la seva mort». «Pel que fa al color de la Lluna és normalment gran». O la gairebé grouchesca «quan el vaig veure a la llunyania, conseller Ettinger, vaig pensar que era vostè el seu germà, el llibreter Ettinger; quan es va acostar, vaig veure que era vostè mateix i ara veig que és vostè el seu germà».

El meu llibret conté més de 400 frases d’aquest tipus del senyor Galletti. Per aquestes recopilacions, que van ser molt populars a la seva època i que encara es troben en llibreries, es va crear fins i tot l’expressió «Galletiana» (amb el sufix -ana, que serveix per referir-se a col·leccions). Una vida d’erudició i treball, més de cent obres escrites i a Galletti professor i estudiós, se’l recorda (poc, però se’l recorda) perquè tenia el cap a una altra banda.

Una cosa similar al que passa amb la figura de Francisco Umbral, amb una que ha sigut devorada pel personatge que tan tenaçment va crear. Ho veiem a l’excel·lent documental ‘Anatomia de un dandy’, d’Alberto Ortega i Charlie Arnaiz. Un autor de columnes que, en el seu moment d’esplendor, llegien més d’un milió de persones, que va deixar una ingent obra entre novel·les, relats, memòries... i ara només recordem per la seva famosa aparició a la tele en un programa de Mercedes Milá, en què amb la seva veu tonant i pastosa li deixa anar, amb justificat enuig, el «jo aquí he vingut a parlar del meu llibre». Una frase que s’ha convertit en una facècia, ja bastant suada, però que es continua servint d’arrencada a autors nerviosos per superar la por escènica a les presentacions dels seus llibres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan, durant una entrevista que apareix al documental, li pregunten al respecte, Umbral respon: «A Valle-Inclán el coneixen per la barba, a Cervantes perquè era manc. A cadascú per una cosa. ¿Què més dona? ¿A mi què m’importa? Que els donin pel cul».

D’acord, senyor Umbral. Però és que em va fer pensar que no som amos ni del record que deixem.