Joves, pobresa i Covid

En aquest ordre d’idees, sembla que ha sigut ara que s’ha descobert que els nostres joves ho tenen malament. Però, llastimosament, la seva situació no és nova en absolut. En tot cas, i respecte de la seva intolerable taxa d’atur, la història dels últims 40 anys és pesadament repetitiva: quan hi ha recessió, brutal alça de l’atur dels joves i, a continuació, histèresi. És a dir, perpetuació d’un elevat nivell més enllà del xoc inicial de la crisi.

De fet, i tot i que no va ser fins al 1981 quan la taxa d’atur dels menors de 35 anys va arribar a un màxim del 22%, fins a finals dels anys 90 es va mantenir en registres fins i tot superiors. L’expansió dels 2000 va permetre una certa millora temporal, però quan va esclatar la crisi financera, l’atur juvenil va tornar a enfilar-se a nivells estratosfèrics i, després de modestes millores just abans de la Covid, l’any passat va tornar de nou al 24%. De fet, la mitjana de les taxes d’atur dels últims 40 anys dels menors de 35 anys se situa ¡en un insuportable 25%!

En les manifestacions i aldarulls de fa uns dies, els mitjans han destacat la notable joventut dels seus participants. ¿La seva situació és avui pitjor? Prenent com a aproximació a aquest col·lectiu, el grup de 16 a 24 anys, des de mitjans dels anys 70 la seva taxa d’atur s’ha situat sistemàticament per sobre del 36% i, tot i que el 2020 es va arribar al 38%, cal recordar que aquest nivell va ser inferior al de la dècada 2009-19 (un ¡44%!) o al dels anys 1981-99 (39%). 

En definitiva, els nostres joves fa molt temps que tenen problemes molt severs d’inserció al mercat de treball, reflex d’una formació inadequada, pur fracàs escolar i absència de mobilitat territorial, a la qual cosa cal afegir-hi l’excessiu pes de la contractació temporal. ¿Algú recorda avui les revoltes estudiantils de finals dels anys 80 i el famós ‘cojo manteca’? Els recomano una passada per internet per refrescar la memòria.

I, pel que fa a la pobresa, ¿què hi ha afegit la Covid? Cal dir abans de res que el que ha succeït és una catàstrofe, i que res pot ocultar el drama que viuen avui massa famílies: pobresa energètica, alimentària, habitacional, ocupacional i, el que és pitjor, sense expectatives de futur. Un horitzó difícil d’imaginar, per més que un intenti posar-se en la seva situació. Però la pobresa no és nova al nostre país, ni ha sigut la pandèmia la seva única causa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En l’última estadística que la mesura, l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent al 2019, les xifres eren, ja llavors, simplement espantoses: la població pobra a Espanya arribava al 25% del total, és a dir, a uns 12 milions. D’ells, un 5% (gairebé 1 milió), tenien carència material severa, mentre que prop del 27% dels menors de 16 anys vivien en una llar pobra. Els estalvio el que això pot implicar per a l’educació d’aquests nens: és difícil imaginar que famílies amb tota mena de carències puguin contribuir adequadament a l’èxit acadèmic dels seus petits. Vol això dir, simplement i planerament, perpetuació de la misèria: els nens pobres d’avui són els pares pobres del demà.

L’epidèmia, doncs, està sent un veritable diluvi que tot ho arrasa. Però que no té lloc en el buit, sinó que se suma a una delicada situació: pel que fa a joventut i pobresa, abans de la Covid teníem formidables reptes que la pandèmia no ha fet res més que aguditzar. Perquè, com en una malaltia crònica, quan les circumstàncies empitjoren, emergeixen perillosos brots. ¿Diagnòstic? La Covid passarà. Però els problemes dels joves i de la pobresa, no. Eren allà, i allà continuaran. Com tan encertadament va escriure Monterrosso (1959), en el seu famosíssim conte, ‘Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era’.