Apunt
Iglesias torna a dibuixar l’escenari
L’anunci de la decisió de Pablo Iglesias de deixar la vicepresidència segona i batallar en primera línia pel lideratge de la Comunitat de Madrid va sorprendre la classe política, analistes i ciutadania. Ningú, ni els seus, esperava un canvi de guió de tal magnitud. Certament, en els temps que corren, estranya que un polític renunciï al seu lloc distingit a l’Executiu de la quarta economia de la Unió Europea per anar a disputar la presidència d’una comunitat autònoma en què tradicionalment ha governat la dreta. I és que segurament una aposta d’aquest tipus només la pot fer algú amb gran capacitat d’anàlisi, altes dosis de valentia i que no senti afecció per la cadira. O dit d’una altra manera, que tingui molt clar que la política professional no serà l’activitat a què dedicarà tota la vida.
Hi ha ja efectes immediats de tal decisió. En primer lloc, la sortida del líder morat encareix la temptació dels rasputins del PSOE de dinamitar el Govern al·legant tensions per la seva presència. Això és, desactiva els cants de sirena que empenyen a buscar fórmules per alliberar-se de ‘rojos i separatistes’ (és a dir, Podem i ERC). En segon lloc, deixa en bona posició Yolanda Díaz per liderar una futura candidatura a les eleccions generals i possibilita també el rellançament, a partir de la seva figura, d’una recomposició de l’espai de l’esquerra transformadora. En tercer lloc, assegura la supervivència de Podem al mapa polític de la Comunitat de Madrid (el 5% de vot).
Hi ha incògnites a resoldre durant els pròxims dies/setmanes. ¿S’aconseguirà una mobilització més gran del vot d’esquerres al ‘nacionalitzar’ la disputa electoral?; ¿la presència d’Iglesias en els comicis tindrà efectes en la recomposició de l’espai a l’esquerra del PSOE (tot i que Més Madrid hagi declinat l’opció d’una candidatura unitària)?; ¿les forces de progrés aconseguiran un Govern lliure de dreta extrema i extrema dreta? De moment, es pot afirmar que s’encara diferent el 4 de maig: Iglesias ha tornat a dibuixar l’escenari, a modificar l’estructura d’oportunitat política.
