Els que avalen i no hi són

Em passa sempre que he d’escriure sobre una cosa que a tothom li encanta, li sembla bé, fins i tot li entusiasma i que jo trobo ple de mines, de trampes, de trilerisme. Ho sento. I després, quan parlo amb els defensors d’aquest entusiasme, tots em diuen «sí, és veritat, tens raó, però...»

El ‘però’ d’avui és qui s’atreveix a dir-ho. Si volen, perquè no em costa res (i ho escric de cor), li desitjo tota la sort del món al president (represident) Joan Laporta, a la seva junta directiva, a Leo Messi, que tant de bo es quedi després del parany d’ahir, i a tots els equips i esportistes, professionals i aficionats, del Barça. Tant de bo arribin (i cobrin) tots els seus desitjos, somnis i triomfs.

Però, a partir d’allà, sí que m’agradaria escriure diverses coses. I no, no, per llançar aigua al vi (d’això i de cava, els guanyadors en saben un munt), sinó perquè com que els vencedors sempre tenen molts aduladors, perquè es llegeixin un boig, ningú els qüestionarà la victòria o els traurà la raó i, molt menys, la glòria. Simplement, qui ho sap, potser es llegeixen una cosa en la qual han estat pensant des de fa dies, mentre feien les seves trampetes, però que, com diuen els aduladors, «qui s’atrevirà a comentar-ho».

Els deures del candidat

El candidat que tenia més pressa perquè es votés, el candidat que volia que es votés fins i tot amb pandèmia, no havia fet els deures i ha necessitat gairebé 10 dies per aconseguir els avals. És a dir, el que tenia més pressa per arribar era el que no tenia ni havia planejat ni sabia com faria front a l’aval de 124,6 milions d’euros, que ahir, en el seu discurs, va liquidar amb un «no va ser una nit de festa, no» i un graciós «déu n’hi do», és a dir, això és res.

Res, no. És, va ser i serà molt. Hi ha tres senyors, tres (Eduard Romeu, Elias (Barrios) Navarro i Jaume Roures), que s’han convertit en ‘amos’ del Barça (qui avala mana, vigila, imposa, decideix, tem, investiga, esbrina) sense estar en la candidatura de Laporta i sense haver sigut votats pels socis. I arriscant molts, molts, milions d’euros.

La pregunta podria ser: ¿hauria guanyat Laporta si els socis del Barça haguessin sabut abans de votar que Jaume Giró, el vicepresident econòmic, l’home dels bancs, l’home de l’aval, l’home dels bons, havia abandonat el barco i que l’amo d’Audax, que, dimarts passat, va pujar el 6% a la Borsa, i Jaume Roures avalaven Laporta amb un munt de milions? Doncs ningú ho sap, però tot això es va ocultar, esclar que allà hi havia Víctor Font i Toni Freixa, aplaudint. Ells sabran.

Sol a la matinada

Aquell que es reia que Joan Gaspart fitxés de matinada, va sortir del despatx d’un notari a les tres de la matinada de dimarts. Déu n’hi do. I va sortir, després de cantar l’himne del Barça, amb un munt de directius que no tenien amb què avalar, d’altres que van avalar més del compte (i, per tant, manaran més que ells) i més d’un ric fregant-se les mans pel pròxim negoci que els caurà, es digui drets de TV de la pròxima Superlliga europea o l’Espai Barça.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja hi ha a França, So.Foot.com, per exemple, qui es qüestiona sobre l’aval posat per Roures: «Vostès es pregunten, ¿que s’han utilitzat els diners de les seves subscripcions de Telefoot?, ja que ha servit per rescatar les arques del Barça, per descomptat». És possible, en efecte, que el milionari amo d’Audax, llest com pocs, diuen, estigui ajudant el seu amic i vicepresident Romeu a complir el somni de la seva vida (presidir el Barça) i per a això ha utilitzat part, només part, dels seus diners, però l’únic que demostra això és que ni un gest ni l’altre es fa per amor al club.

I és amb aquests deutes (personals i econòmics), a més dels 1.173 milions d’euros que es deuen, arrenca una junta que no va poder avalar i es va posar en mans d’altres (rics).