La comèdia sentida de Schitt’s Creek.

En el seu llibre ‘Las siete tramas básicas’, Christopher Booker ens presenta les set estructures narratives més populars de les obres de ficció. I una d’aquestes set estructures és aquella que explica les aventures d’un protagonista que s’escapa d’un origen desgraciat i aconsegueix arribar a un objectiu somiat després de superar àrdues proves. ‘De la pobresa a la riquesa’ és un clixé narratiu que ens encanta consumir. El nostre protagonista sorgeix de l’infortuni i s’obre pas a còpia de picaresca i tarannà, enfrontant-se al món, aconseguint l’inimaginable. Podríem nomenar centenars de personatges que ens van robar el cor amb aquesta fórmula, però d’un temps ençà proliferen també històries en què els personatges comencen el seu viatge a la cúspide de la seva sort i, per algun dramàtic motiu, es veuen desposseïts d’aquesta posició privilegiada des de la qual van aprendre el que significa ser part del món.

 

‘Schitt’s Creek’ explica la història d’una família extremadament rica que perd tota la seva fortuna en mans d’un advocat corrupte. Acostumats a una vida de desmesurat luxe i fama, es veuen forçats a mudar-se a un petit poble oblidat per la resta del món. El que en el seu moment va ser un regal irònic d’un pare absent a un fill indiferent, acaba sent l’últim refugi d’un conjunt de desconeguts que comparteixen cognom. La família Rose es veu obligada a mudar-se a un desgavellat motel en el qual comparteixen habitació, ansietat, i acolorides neurosis, intentant sobreviure al dràstic canvi de vida que els ha tocat.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La sèrie, creada per Dan Levy i el seu pare Eugene Levy, és ràpida, subtil, i irresistible, capítol a capítol. Una química indescriptible embolica els personatges, dotant-los d’una realitat innegociable, i Catherin O’Hara, matriarca i diva eterna entre els Rose, converteixen aquesta sèrie en una de les millors coses que pots trobar a Netflix avui. Una bona dosi d’ironia, un bol gran d’autocrítica, i un parell de cullerades soperes de naturalitat i traça són els ingredients principals d’una de les comèdies més ben valorades dels últims anys.