Còmplices dels dolents
Lladres i falsificadors
No conec ningú a qui no agradin les pel·lícules de robatoris i estafes, i volem que als protagonistes els surti tot bé
Michael C. Hall, en una imatge de ’Dexter’. /
No conec ningú a qui no agradin les pel·lícules de robatoris i estafes, ja sigui a un banc, un milionari o un casino. En films com ‘Oceans Eleven’, ‘Els timadors’ o ‘Atracament perfecte’, tot es confabula per fer-nos espectadors del crim: la barreja d’enginy i atreviment dels lladres, la planificació exacta, el repartiment del botí... Encara que sapiguem que és fals, som els seus còmplices perquè volem que surti bé el que tots hem imaginat algun cop —una fantasia—, però mai no faríem per raons morals i socials, potser religioses.
Hitchcock ens va ensenyar a patir pels dolents. Aquesta atracció culpable també sorgeix davant un gènere documental en voga: el dels falsificadors d’art. A ‘Made you look’ (Netflix), veiem com una de les galeries més prestigioses de Nova York venia obra falsa de Jackson Pollock o Mark Rothko, a preu de subhasta, i una colla d'experts no va ser capaços de detectar l’engany. A ‘Beltracchi, el gran falsificador’ (Filmin), sentim admiració per un artista que, quan necessita diners, falsifica un quadre de Max Ernst, o de Léger, i amb els anys va arribar a guanyar 35 milions d’euros. ‘Art & Craft’ (Filmin) explica la història de Mark Landis, un falsificador que es considera un filantrop, perquè fa donació de les seves còpies a museus de segona fila, fent-los passar per originals. La perícia extrema que es necessita per falsificar una obra d’art, més les ganes de deixar en evidència un món sobredimensionat, fan que tots tinguin la meva simpatia.
De fet, tot té a veure amb la violència com a límit de l’empatia. La ficció ens protegeix, ens situa en una distància segura perquè sabem que allò no passa gairebé mai a la vida real. Als antípodes hi ha el cas que es relatava a l’últim ‘Crims’ de Carles Porta (a TV-3): el doble assassinat brutal d’Abrera, en què una parella va matar una altra —els dos homes eren germans— per enveja de la seva vida feliç. Un dels moments més pertorbadors era quan es descobria que, en part, els criminals s’havien inspirat en els mètodes de la sèrie ‘Dexter’, sobre un forense que és alhora un assassí en sèrie. El filtre entre la realitat i la fantasia s’havia trencat.
