Passaport immunitari
L’anhelat viatge
Em desespera la lentitud en la vacunació. I el retard ocasionat per l’aturada a causa de l’AstraZeneca
Les meves ganes de tornar a viatjar són tantes que, com al gos de l’experiment de Pavlov, les glàndules salivals se m’activen davant el passaport. Tantes, també, les ganes de vacuna, que em passa el mateix cada cop que veig una xeringa. És més, la mera visió d’un braç despullat (la màniga aixecada fins a la corba de l’espatlla, l’agulla entrant a la carn blanca, el carmí de la mínima sang alliberada per la punxada), arriba a ocasionar-me, allà mateix, al baix ventre, un pessigolleig del mateix calibre o superior que fins ara em brindaven altres visions més complexes, reprovades pel sisè manament. Davant la vacuna, se m’obre la gana. Se m’obren totes les ganes. Se’m desboca, ingovernable, el desig. Però, a imatge de sant Antoni, m’obligo a controlar-lo. Resisteixo valent, creient, abstinent. I espero, impacient.
No l’encertava el meu admirat Oscar Wilde a l’afirmar que la millor manera de deslliurar-se de la temptació és cedir-hi Ja m’agradaria sortir corrents al dispensari més pròxim i oferir allà el meu braç despullat al primer banderiller o banderillera disposats a l’efecte. Impossible. He d’esperar el meu torn. És una espera semblant a quan, als vint anys, esperava la crida a files, aquella cita del servei militar que sabia ineludible i que, per tant, volia que es produís al més aviat possible per arribar, al més aviat possible també, a respirar lliure al final, amb «la blanca» entre les mans. L’equivalent, avui, de la cartilla que et tornava a la vida civil, és el passaport immunitari que et torna a la vida social. L’únic accés directe –«follow the yellow brick road»– al ‘finger’ o l’escaleta de l’avió.
Notícies relacionadesEm desespera, això sí, la lentitud en la vacunació. I el retard ocasionat per l’aturada a causa de l’AstraZeneca. Em preocupa, sobretot, una vegada superat l’escull, la falta de reacció immediata, la falta de diligència. Vegem: el dilluns 15 la nostra màxima autoritat sanitària en decideix suspendre l’administració; però quan el dijous 19, l’Agència Europea del Medicament allibera aquesta vacuna de tota sospita, se’ns diu que la seva administració es reprendrà a partir del dimecres 23. ¿Per què? ¿Perquè no al minut, al segon següent del dictamen de l’EMA? ¿Per què afegir més dies als dies ja perduts? ¿Per què continuar deixant exposats al virus els milers que es podien haver vacunat en aquests nou dies? ¿Per què no es vacuna dia i nit, sense interrupció, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre? ¿No estem davant una emergència global? ¿No es tracta de salvar vides? ¿Per què, una vegada més, ens venç la parsimònia?
Les respostes estan fora del meu abast. Com ho està, de moment, el desitjat passaport. El que sí que tinc a mà, per sort, és una taula salvadora: un llibre. El d’avui es diu ‘Roma’. Amb ell i amb Manuel Vilas, el seu autor, viatjo lliure, volo alt. I camino, poema a poema, per la ciutat on el va sorprendre, fa un any, la pandèmia. Un llibre, l’anhelat viatge.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
