El turó que escalem

No puc entendre que la persona que va decidir qui il·lustraria el dossier no veiés en cap moment la ironia amarga de tot això. Una publicació especial sobre lideratge femení, la situació i la dona al món de l’esport, el menyspreu de les cures, l’efecte Matilda a la ciència... on es desaprofita una ocasió clara i directa per donar una oportunitat laboral a una treballadora. És un gest petit i puntual, però no cosmètic. Cosmètic és com queda el dossier.

Segons dades del 2018 de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, només dues de cada deu dones es poden dedicar exclusivament a il·lustrar i cobren de mitjana un 42% menys que els seus companys homes. Els dossiers especials estan molt bé, sí. Però si hem d’escollir, preferim treball.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El 2019, Mireia Boya va demanar a Twitter que li proposessin noms per trobar la persona que il·lustraria la portada del seu llibre, Trencar el silenci. Va especificar que buscava una dona sense trajectòria consolidada, amb talent i preferentment de Ponent o els Pirineus. Va rebre moltes candidatures entusiastes i també indignació: «Discrimines». Ella responia que sí, que efectivament es tractava d’una discriminació positiva. 

En un món laboral on l’accés no és igual per a tothom, s’han de blindar llocs perquè no els ocupin sempre els que hi arriben per inèrcia. Una feina així suposa donar diners, visibilitat i confiança a algú que, sobra dir-ho, també està capacitada per fer-la. És un gest polític per revertir una situació injusta. Com el de la poeta Amanda Gorman assignant la seva obra The Hill We Climb a «una traductora de perfil activista i preferiblement negra». ¿Discriminació? Positiva. ¿Injustícia? Per poc que us hi fixeu, en trobareu per tot arreu, però no aquí. Catalogar-ho de caça de bruixes és una falta de perspectiva.