Ciència
De cèl·lules solitàries i cultius de tumors
Els centres d’investigació s’han d’adaptar als nous temps. És senyal que són vius i tenen un prometedor futur al seu davant.
Hi ha frases a les quals un sempre torna. «Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres» ens n’escrivia el gran George Orwell a la seva magnífica obra ‘Rebel·lió a la granja’. Lectures de capçalera al costat d’‘El baró rampant’ d’Italo Calvino o ‘Cent anys de solitud’ de Gabriel García Marquez. Però aquest no és el punt, tornem a la primera frase. Si col·loquem una lent amplificadora des de la lluna cap al nostre cos, primer veurem òrgans, després teixits i després cèl·lules. I el nostre coneixement d’aquestes divisions sempre ha depès de les tecnologies disponibles: des de la simple observació de cadàvers o les tècniques de tinció fins arribar als acostaments genòmics. I sempre hem anat avançant en subdivisions i especialitzacions. I noves metodologies ens permeten aprofundir cada vegada més arribant als detalls més íntims. Doncs bé, ara tenim maneres de mirar la composició molecular d’una sola cèl·lula. Són les tecnologies genòmiques de cèl·lula única. Més sola que la una, com diria el refrany. Podem agafar un tros d’un teixit i mirar la composició de l’ADN, ARN i proteïnes de milers de cèl·lules individualitzades. Això requereix uns aparells petits però potents que permeten arribar a aquest nivell d’una cèl·lula, marcar-la exclusivament i, a partir d’aquesta, extreure el seu perfil mutacional o d’expressió i comparar-lo amb el de les seves veïnes. Semblaria que aquesta és la part difícil de la tasca, però en realitat és només el principi i després el tractament i processament de les dades crues o nues suposa una altra tasca complexa. En aquesta, els bioinformàtics experts poden lluir-se i convertir-se en objecte de fosc desig als laboratoris de biologia molecular i cel·lular.
Sí, ja els sento... Però, ¿per a què serveix? Els poso només un exemple. Existeix una teràpia innovadora que en certs casos suposa una esperança per a casos de leucèmia i limfoma refractaris als tractaments clàssics. L’estratègia consisteix a agafar cèl·lules de defensa del pacient i entrenar-les perquè ataquin les cèl·lules malignes. És l’anomenada teràpia amb cèl·lules CAR-T. ¿Problema? Poden produir certa neurotoxicitat d’origen desconegut; desconegut fins que les tecnologies de cèl·lula única van trobar una diana d’aquestes cèl·lules també en la barrera hematoencefàlica, d’allà l’explicació dels efectes adversos. Sabent la causa s’hi pot posar remei. De la tecnologia al coneixement. La recent inauguració d’una Unitat de Cèl·lula Única en el nostre Institut intenta ajudar en aquest esforç de servir a la comunitat científica en la seva totalitat.
Notícies relacionadesPermetin-me donar-los un altre exemple d’avenç metodològic: no és pròpiament una tècnica, però sí un nou model per a l’experimentació. En les ciències biomèdiques tenim diverses opcions per estudiar una malaltia: podem tenir cèl·lules crescudes en dues dimensions de la patologia crescudes al laboratori, podem tenir models animals (des de cucs a peixos o mamífers) per reproduir la malaltia o li podem treure un trosset de la patologia al pacient i guardar-lo. La primera opció de vegades és massa artificiosa i allunyada de la realitat; la segona comporta qüestions ètiques d’importància creixent i la tercera sembla un camí sense sortida, perquè un cop tinc la mostra al congelador em queden poques opcions. Però, ¿i si aquest trosset de teixit humà el poso en un bressol especial, cuidant-lo amb cura i respectant la seva estructura tridimensional? A aquest model l’anomeno organoide. Van començar en el camp de les cèl·lules mare i en el camp del desenvolupament i les malalties neurològiques, però segurament els organoides del càncer siguin avui els més populars. Amb ells podem analitzar l’efecte de fàrmacs en condicions bastant realistes sense molestar el pacient i, entre altres coses, han permès comprendre com es formen les glàndules de l’intestí i la possible implicació d’un bacteri en el càncer de còlon. Desenvolupats aquests models pel professor holandès Hans Clevers, al costat d’altres aportacions, aquests descobriments els col·loquen a les travesses dels premis Nobel. Amb el permís de les vacunes de RNA, per descomptat, ¡que l’actualitat sempre mana!
Els centres d’investigació s’han d’adaptar als nous temps. És senyal que són vius i tenen un prometedor futur al seu davant. L’aposta per la bioinformàtica, les noves tecnologies genòmiques i innovadors models experimentals és probablement la millor combinació. Un còctel que segur que voldria haver preparat Tom Cruise a la pel·lícula del mateix nom. Salut i vacunes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
