‘Au revoir’, Manuel Valls

El final de l’entrevista resumeix, a tall de conclusió, les reflexions que porten l’actual regidor de Barcelona pel Canvi a emprendre el camí de tornada a París: «A Espanya, em diuen: “Manuel, parles bé espanyol, català, gràcies per tot el que has fet per Barcelona. Però continues sent profundament francès. La Susana, la meva dona, francòfona i francòfila [...] em diu que penso com un francès. Tenen raó. Trobo a faltar a França, em preocupa, m’inquieta. La necessito per culminar l’aventura».

Sí, Valls no té ni una gota de sang francesa, però –com Machado–, hi ha a les seves venes gotes de sang jacobina: està emmotllat amb els valors republicans, beu en les fonts de la laïcitat i és un exemple de la meritocràcia, resultat de l’esforç i de la funció integradora de l’escola pública, el bressol de la República. Quan va aterrar en la política catalana, a la seva Barcelona natal, vaig publicar en aquest diari un article en forma de ‘Carta a Manuel Valls’ (16 de setembre del 2018). Considerava, i ho reitero, que la seva presència enriquia el debat públic. Explicava que, com a deixeble de Michel Rocard, representant de l’anomenada ‘segona esquerra’ francesa, es caracteritzava pel ‘parler vrai’ (‘parlar clar i català’, en diem aquí) contra l’anomenada ‘langue de bois’ (la xerrameca i retòrica polítiques).

El seu ‘parler vrai’ –advertia– ha sigut una de les claus dels seus ascensos, també dels seus declivis. Sí, Manuel Valls és més un renovador que un ‘rassembleur’ (‘unificador’). Els seus pronunciaments públics, així a França com ara a Espanya, són taxatius, sense mitges tintes. A la carta que li dirigia, resumia els reptes de les municipals del 2019: «El risc és que Barcelona sigui utilitzada com a moneda de canvi entre els que aposten per una Catalunya sense ciutadans –el legitimisme independentista que encarna el president Puigdemont– i els que ho fan per uns ciutadans sense Catalunya –el discurs anticatalanista d’Albert Rivera–.

«Barcelona no pot quedar segrestada entre les repúbliques de Freedonia (l’anomenat espai lliure de Brussel·les) i Tabàrnia. ¡Ha de continuar sent la capital de la Catalunya ‘sencera’!», concloïa. A l’hora de la veritat, Valls va aportar els vots clau perquè Barcelona no passés a ser la torre mestra del tauler de joc del procés independentista. Ho va fer a canvi de res i mantenint les crítiques al model de ciutat d’Ada Colau i, per extensió, al populisme d’esquerres, que, segons la seva opinió, encarna Pablo Iglesias en la política espanyola.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En paral·lel, aquella operació va representar la seva ruptura definitiva amb Albert Rivera, al qual havia retret la foto de Colón amb Vox i el fet que Ciutadans perdés la centralitat política. Sí, Manuel Valls pensa com un republicà francès: ‘cordó sanitari’ a la ultradreta i grans consensos per afrontar l’alarma sanitària del coronavirus, concentrar els esforços enl terreny de la recuperació socioeconòmica i renovar el pacte constitucional. No ho diu, però s’ha adonat que aquestes són ara batalles perdudes.

Manuel Valls, amb l’experiència política i vital dels seus anys a Barcelona, es disposa a tornar a la política francesa amb la mirada posada en les eleccions presidencials del 2022. «No soc candidat a res, però vull ajudar a construir un nou projecte republicà», explica a ‘Le Point’. Fa autocrítica dels seus temps de primer ministre: «Em vaig equivocar, vaig cometre errors, però no sobre el que és essencial» (defensa de la República, laïcitat, lluita contra l’islamisme i l’antisemitisme, compromís contra l’extrema dreta). I cita Albert Camus per continuar definint-se d’esquerres: «Malgrat jo, malgrat ella, moriré a l’esquerra». ‘Au revoir’, Manuel Valls.