Joves en precari
Això nostre no funciona
La generació de la crisi financera del 2008 va patir per entrar al mercat laboral i està ara afectada per la de la Covid
Quan es diu a una part de la població que el millor que pot fer és quedar-se a casa, sense treballar, tancant negocis, esperant i comprant les mascaretes que fabriquen a la Xina, les vacunes que dissenyen en altres països, veient Netflix, i comprant per Amazon o Glovo, genera una sensació de gran desapoderament. Si a més ets jove, fa mesos que no tens una vida social normal, saps que la taxa d’atur juvenil és del 40% i a sobre et diuen que no es pot rapejar dient renecs, és com si algú estigués fent un experiment social per veure quina és la teva capacitat d’aguant. I és que la pandèmia actua com un mirall d’augment i el que eren petites disfuncions es manifesten triplicades.
Fem una mica d’història. Hi havia una vegada el Pla Marshall, també conegut com a New Deal, en el qual els Estats Units van decidir finançar una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i en què apuntava la influència comunista. Les Nacions Unides també es constitueixen en aquesta època, amb l’objectiu de mantenir la pau i construir relacions més fluides entre nacions. El Pla Marshall va promoure el lliure mercat i es va acceptar un contracte social segons el qual les persones treballadores acceptaven les bondats d’una economia de mercat a canvi que el món empresarial i financer, al seu torn, acceptessin algunes mesures que garantissin una qualitat de vida acceptable. Aquest contracte va crear l’Estat del benestar.
La premissa darrere d’aquest pacte és que l’economia de mercat generi prou retorn social perquè cada generació millori les condicions de vida de la generació precedent. Això requereix que les normes de joc funcionin: un bon sistema de competència de mercats i igualtat d’oportunitats per a totes les persones independentment del seu sexe, raça o ètnia. Existeix la promesa implícita que, si estudies, treballes i ets una persona responsable, podràs aconseguir, pels teus mèrits, un futur millor.
Però hi ha símptomes que aquesta promesa social s’està esquerdant, i no és per casualitat que el nom de la nova estratègia de la Unió Europea és New Green Deal. Les últimes dècades s’han destacat per grans acords comercials de globalització, desregulació de mercats financers i desenvolupament de noves tecnologies. Aquests canvis han generat riquesa, però concentrada en una petita minoria consolidada en la part superior de la piràmide de la riquesa. David Rothkopf estima que una elit de només 6.000 persones mana al món. Segons aquest autor «els diners estan parlant més fort i alt que la resta dels ciutadans». El comerç i els capitals es mouen lliurement entre continents generant riquesa per a uns quants.
La contrapartida a aquesta elit mundial, de persones i empreses, és la classe social que Guy Standing denomina «el precariat»: persones treballadores en situacions laborals cada vegada més fràgils i amb pitjors condicions de vida. Això és a causa que els elements principals que ajuden a repartir la riquesa han quedat desactualitzats. D’una banda, hi ha un empitjorament de les condicions laborals. Per l’altra, un sistema fiscal antiquat en comparació amb la complexitat de les estratègies fiscals d’alguns dels principals ciutadans del món, com Google o Amazon. En gran part, les persones afectades per aquest nou precariat han votat Trump i han votat pel Brexit. Si el sistema de mercat no compleix la seva promesa de repartiment de riquesa, potser la solució és tornar a posar els interessos de les nacions per davant: Making America Great Again i recuperant les grandeses de la Gran Bretanya.
Al nostre país, aquest precariat està afectant principalment les persones joves. La generació de la crisi financera del 2008 va patir per entrar al mercat laboral i ara, una dècada després, els afecta una altra nova crisi. Persones joves que han estudiat, que han confiat en les normes del mercat i de la meritocràcia, però que encadenen contractes porqueria amb sous amb què no poden emancipar-se. No és per casualitat que els fons addicionals de la UE es diuen Next Generation. Esperem que sigui perquè puguin sortir de la crisi, i no per crear-los una nova hipoteca.
