«No tenim futur»

Escric aquestes línies amb l’esperança que caiguin en mans d’algun d’aquests joves manifestants, ja que em preocupa enormement que acabin creient-se el que resen les seves pancartes. Perquè el cert és que tenen molt a perdre –n’hi ha prou de veure com estan altres societats– i per descomptat, tenen un futur ple de possibilitats, si enfoquen el seu esforç en la direcció adequada. 

L’elevada taxa d’atur juvenil que hi ha al nostre país es deu a una inexcusable falta de diàleg entre el món acadèmic i el món laboral, que deriva en uns plans formatius poc aptes per als requeriments professionals. És, sens dubte, un gran fracàs col·lectiu que hem de solucionar, no només perquè la nostra societat inverteix inútilment en una educació que els contractadors naturals no valoren, sinó sobretot, perquè molts joves veuen condicionada la seva emancipació, l’accés a una vivenda o la formació del seu nou nucli familiar. 

Sens dubte, és dolorosa la situació dels joves que s’han format i no aconsegueixen incorporar-se amb èxit al mercat laboral, desplaçats a treballs precaris o a ocupacions que no tenen res a veure amb el que han estudiat, però d’aquí a creure que no tenen cap futur hi ha un abisme. 

És cert que el panorama és descoratjador, la crisi derivada de la pandèmia encara està per manifestar-se plenament, però hi ha bones notícies; no tots els sectors econòmics van malament, alguns, de fet, estan creixent. Nombroses empreses estan buscant perfils amb la formació i les competències adequades per desenvolupar la seva activitat de manera competitiva, una recerca que es fa especialment urgent en el cas dels perfils amb competències digitals. Les oportunitats hi són, fa falta detectar-les i acceptar que potser toqui adquirir nous coneixements per trobar feina.

Que alguns joves assumeixin que «no tenen futur» en el marc de la nostra societat és un profund error, que els col·loca en una espiral victimista. El discurs decadentista els condemna, els deixa sense possibilitat de conquesta del seu benestar, els fa caure en una dinàmica de braços caiguts, o en el que és pitjor, una pulsió autodestructiva. 

Trenquem alguns tòpics; no és cert que nosaltres hàgim viscut pitjor que els nostres pares, tampoc ho és que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. Malgrat l’elevada taxa d’atur, la joventut té moltíssimes més oportunitats de progrés que els seus pares i avis. Al nostre privilegiat món europeu mai havíem tingut un accés tan fàcil al coneixement; internet ens ha obert un món d’oportunitats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La gestió de la incertesa econòmica és inajornable, però no és prou condició per abandonar les actituds nihilistes que es mostren a les pancartes. La cultura, en les seves diverses manifestacions, és el que salvarà la nostra societat del desconcert intel·lectual i espiritual que travessa. La cultura és el recurs utilitzat al llarg de tota la història de la humanitat per proporcionar-nos consol i plaer, i aquest recurs és actualment més accessible que mai; n’hi ha prou d’entrar a internet i teclejar «Picasso», entre altres infinites possibilitats.

Tant de bo els joves de les pancartes donin una oportunitat a les possibilitats que els ofereix el mercat laboral, el coneixement i la cultura. Tant de bo es permetin crear un univers propi, que els connecti amb si mateixos, i els allunyi de totes les ferides que estan assumint, que no els són pròpies.