Utopia i poder

El català Lluís Homar ha portat ‘El príncipe constante’, de Calderón, a una posada en escena extrema, que acaba reflectint una Espanya de la qual qualsevol voldria fugir. L’escenari es limita a un mur terrós; els personatges declamen rígids com pals d’escombra, sense moure una cella; el vestuari és anodí, l’atmosfera resulta asfixiant. El desenvolupament de l’obra accentua el rebuig del marc social petri de la trama, que descriu les crues negociacions sobre el destí dels seus ciutadans entre un rei cristià i un rei moro. El teló de fons és un sistema de poder i una Espanya que sens dubte voldríem abandonar: la de l’estatisme asfixiant, els discursos monocords, els repartiments de prebendes. Només el personatge de l’infant Fernando, encarnat pel mateix Homar, ens emociona amb la seva recerca del que és just, del bé concret i més gran. L’obra, encara a Madrid, sortirà aviat de gira.

Un surt gairebé deprimit d’aquest mateix Teatre de la Comèdia del qual tantes vegades ha sortit exaltat pel vitalisme de Lope o, aquest hivern passat, per un genial Molière de Flotats. Un surt abatut, i no ho hauria de fer, ja que l’obra tracta d’assumptes llunyans: l’infant Don Fernando, després de participar en la conquesta cristiana de Ceuta, cau pres del rei marroquí en la batalla per Tànger. El rei marroquí fixa llavors com a condició per alliberar-lo que el rei cristià Alfons torni a les seves mans Ceuta. El rei Alfons hi accedeix, però el seu germà l’infant Don Fernando, l’alliberament del qual és la moneda de canvi per Ceuta, s’hi nega: no és just que per una sola vida, la seva, tots els habitants de Ceuta hagin de perdre la religió que ell creu més bella i veritable.

Sistemes de control

Si l’obra ens resulta pertorbadora avui, i els diàlegs entre el rei marroquí i l’infant Fernando, tan vius i impactants, potser es deu al fet que reflecteixen, a la fi, un xoc entre dues estructures de poder. I a hores d’ara comença a estar clar que es pot intentar fugir d’Espanya, i de molts llocs, però mai es pot fugir de les estructures de poder. És condició humana estar-hi subjecte i immers. Avui els nostres destins no els decideixen un rei cristià i un àrab, però el cert és que totes les estructures de poder contemplen la inèrcia de convertir-se en sistemes de control. Pàtries, credos, ideologies, nacions, partits polítics, multinacionals, xarxes... tots contemplen el perill de convertir-se en maquinàries de control sobre llibertats i somnis dels ciutadans. Al segle XXI, les maquinàries de poder no es divideixen ja la religió dels seus súbdits, però d’una manera o una altra, els divideixen, explotant invariablement la tendència de l’ésser humà a voler participar d’utopies, canvis radicals, assolir una vida diferent. Els sentits de pertinença explotats s’enuncien simplement d’una altra manera que en el passat: segments de mercat, electorats, identitats, ‘targets’…

A ‘El príncipe constante’, el xoc acaba malament. Reflecteix d’alguna manera el pessimisme del barroc: després de l’optimisme dels descobriments geogràfics i científics, les lluites de poder es van agreujar i les guerres de religió van dividir Europa en dos. La ciència i l’art no van poder amb el soroll i la fúria.

El conflicte i la bronca

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No obstant, des de la il·lustració va quedar traçat un altre camí que arriba fins als nostres dies. Curiosament, el filòsof Kant i els líders populistes coincideixen en una constatació: que l’estat natural de l’ésser humà és el conflicte i la bronca i que les hostilitats entre grups provoquen una amenaça permanent de crisi i guerres. Ara bé, mentre els líders populistes persegueixen mobilitzar aquests impulsos d’enfrontament per governar les masses, Kant afirma que es pot encarrilar aquest «estat natural» de conflicte permanent mitjançant acords col·lectius en què els ciutadans fundin la seva convivència en tres principis màxims: la llibertat de cada ciutadà, la igualtat de tots i la dependència entre tots.

Entre els esquers demagògics del moment i l’omnipresència de les organitzacions socials dominants, entre la utopia i el poder, ens queda la cultura, el portentós ofici d’aquesta gent del teatre capaç d’encarnar la poesia en un escenari, de posar-nos davant la dignitat última de la persona i de commoure’ns.