L’assoliment d’una aspiració col·lectiva
20 anys del final de la mili: algunes lliçons
La història de com va deixar el servei militar de ser obligatori pot ser inspiradora per a altres lluites compartides de les generacions d’avui
/
Aquest any hem recordat els 20 anys del final de la mili. Per a la immensa majoria dels mil·lennistes segur que no vol dir gaire cosa, tot i que per a la seva vida les conseqüències d’aquest fet no són menors: els joves d’avui no estan obligats a perdre el temps durant un període decisiu de la seva vida, ni alimentar una maquinària absurda com eren les Forces Armades basades en el servei militar obligatori o arriscar-se a patir maltractaments o accidents durant la seva mili...
Per als ‘boomers’, en canvi, aquesta efemèride està carregada de sentit. Per als que érem joves als anys 80 i 90 del segle passat, el final de la mili havia sigut una aspiració individual i col lectiva. Una aspiració que es va convertir en realitat com a resultat de l’aliança de facto entre moviments socials i partits polítics. En molts sentits, la història del final de la mili pot ser inspiradora per a altres lluites compartides de les generacions d’avui, però també per entendre el paper diferent que tenen partits i moviments socials a donar respostes a les demandes de la societat, en un moment en què massa vegades s’ha confós una cosa amb l’altra.
I és que els avenços socials necessiten les dues coses, però una bona democràcia aconsella no confondre el papers. I en general quan es confonen els rols, sol ser un mal senyal del funcionament democràtic. Per exemple, quan els partits utilitzen de manera instrumental els moviments socials com a part de la seva estratègia política, qüestionant la independència de la societat civil. O quan un moviment social és una simple extensió d’un moviment partidista. O també tenim el cas dels polítics que prefereixen jugar a la comoditat de ser activistes buscant l’aplaudiment fàcil dels seus votants, sense voler assumir les responsabilitats que implica ser governants: i és que als activistes no els podem demanar responsabilitats pels seus actes, però amb els nostres governants sí que tenim l’obligació de ser exigents amb les conseqüències de les seves decisions.
De vegades també patim les males polítiques de governs que creuen que un programa de govern és la simple acumulació de les demandes dels moviments socials. És que el paper de mediació, ponderació i equilibri de la política representativa en societats plurals en interessos i valors i complexos en el seu funcionament és fonamental per construir una bona democràcia i una millor societat. Es necessita una política més sofisticada i no tan simplificadora de la realitat social.
D’entrada, cal assenyalar una evidència: el final de la mili és conseqüència directa dels acords del Majestic entre CiU i el PP, que van facilitar l’accés d’Aznar a la Moncloa el 1996. L’enyorat Joaquim Molins, el líder de CiU en aquells temps, va aconseguir incorporar el compromís d’acabar amb el servei militar com a condició per fer Aznar president del Govern espanyol. El final de la mili era una de les propostes estrella del programa de CiU d’aquelles eleccions generals i havia sigut batallada durant anys al si de CDC per la gent de la JNC.
Es tractava d’una proposta que enllaçava amb el sentiment majoritari dels joves i que venia empesa per una forta i compromesa mobilització social representada pels objectors de consciència i els insubmissos. Amb la iniciativa dels pioners com Pepe Beunza i els objectors de consciència de Can Serra i, posteriorment, amb els moviments socials com l’Associació d’Objectors de Consciència (AOC) i el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), entre d’altres, el procés de deslegitimació de la mili en la societat catalana havia triomfat.
Quan es va produir el Pacte del Majestic feia temps que la mili havia perdut el favor de l’opinió publica. La política representativa va saber entendre el moment i la necessitat i va saber aprofitar la conjuntura de manera eficaç. El final de la Guerra Freda i la necessitat d’un nou model d’Exèrcit, més reduït i tecnificat, també explica l’èxit de la proposta. Ara bé, el paper dels moviments socials va ser crític i essencial en termes de popularització del dret a objectar, posant en crisi el sistema obligatori, i fent entrar en contradicció als governs i les lleis per la via de la insubmissió. I és que sense la iniciativa de la societat no sabem si hauríem pogut arribar a posar fi a la mili.
