¿Des de quin ‘mindset’ es vota?

¿Quins resultats es podia esperar de societats dividides? Aquí i allà, en qualsevol comunitat autònoma del país o comtat dels EUA. ¿Qui i quan es va planificar que només l’emoció decidís, per a així obviar qualsevol indici de sensatesa cap al bé comú? Bàndols irreconciliables, bronques més que debats, atiar l’amígdala més que clarificar programes, dreta extrema més que conservadora, i el més trist ¿hi ha tornada enrere?

Abans de respondre el què, vegem el com. Martin Buber, intel·lectual jueu alemany, el 1923 apuntava dues formes de relació amb els altres: des de la perspectiva del ‘Tu’ o de l’‘Això’. Així, quan operem amb una mentalitat centrada en nosaltres mateixos –‘mindset’ intern– veiem els altres com a objectes, com a irrellevants, com a mitjans per a un fi, com un ‘Això’. No ens importen i ens enganyem sobre la seva realitat. Això obre la porta a la narrativa en la qual uns som bons i ho fem tot bé, i els altres són dolents i ho arruïnen tot.

Per contra, un ‘mindset’ extern veu l’altre com és, com un ‘Tu’. Com una persona amb temors i esperances, amb una realitat com la meva. La qual cosa acostuma a ser encertada i prevé del ‘mindset’ anterior –el del bo, envoltat d’incompetents, corruptes i malvats–. Diverses dècades després que les seves idees fossin recollides per The Arbinger Instute, i es comencés a utilitzar aquest vocable.

El ‘mindset’ que adopto té conseqüències. Elegir l’intern, implica que immediatament sorgeixi una necessitat, la de justificar-me. ¿Com? Doncs veient l’altre com a un objecte. Necessito veure-ho així per suportar-ho. L’estratègia més comuna consisteix a desprestigiar-lo, als nostres ulls, i els dels altres, amb mitges veritats o amb falsedats. ¿Els sona aquesta música? La lletra, la trobem al preguntar-nos: ¿Quin ‘mindset’ inferim en els nostres representants polítics? ¿I quin en el dels altres? Adverteixi que qualsevol polític –el nostre o no– al situar-se en «la caixa» de l’‘Això’, a l’infravalorar o maltractar l’adversari, no percep que paradoxalment posa en risc la seva pròpia supervivència. Ja que al necessitar justificar-se ataca l’altre, prioritzant el problema més que la seva solució, més el conflicte que l’harmonia.

Però a la víctima, ¿què li passa? ¿Des de quin ‘mindset’ reaccionarà al sentir-se maltractada? Fàcil, ¿eh? Ja té la seva causa, la seva justificació. Ja està a «la caixa». D’una banda, com a víctima es queixarà del sofriment. Per l’altra, no percebrà que al posar en relleu el seu patir perpètua el conflicte. L’amígdala li impedirà percebre que aconsegueix rèdits del conflicte. Víctima i maltractador sempre interactuen de manera addictiva i destructiva. La solució requereix canviar de mentalitat.

És obvi que de la trampa de l’autojustificació se’n deriva la codependència. Les conductes que se’n deriven reforcen els dos rols, el de víctima i el d’agressor. Per il·lustrar les dues mentalitats preguntin-se, d’una banda: ¿les estratègies formulades des dels ‘think-tanks’ dels partits, aquí i allà, es dissenyen pensant en l’adversari com a ‘Tu’ o com a ‘Això’? I, per tant, ¿quin ‘mindset’ es pretén fomentar en tots nosaltres? Per un altre, ¿en quin ‘mindset’ imaginem els Gandhi, Mandela, Mare Teresa, Luther King o Jacinda Ardern? ¿Com havien de veure els seus semblants? ¿Quin ‘mindset’ van fomentar? 

Avui, es percep que alguns «líders» llegeixen poc, reflexionen menys i són superficials, manejant-se bé només a Twitter (¿propicia la digitalització situar-nos en un ‘mindset’ més que en l’altre?), que afirmen sense cap pudor una cosa i la contrària, situant-se i situant-nos a «la caixa». ¿Com és això possible? 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La investigació evidencia que els éssers humans tenim grans carències pel que fa a l’autoconeixement. I no és per ignorància, es deu a l’autoengany. Sistemàticament ens traïm, per aquesta necessària autojustificació que hem referit. A més, la investigació mostra que un no vol ser només a «la caixa» de l’autoengany. La justificació requereix col·laboradors. Al ser més a «la caixa» és més fàcil viure autoenganyat.

Després de tantes preguntes, no contestem a les inicials, però, ¿oi que som capaços de predir el ‘mindset’ dels nostres representants polítics? Abans de culpabilitzar-los admetem que, sortir de la caixa requereix un esforç titànic i potser absurd (¿què sostindria avui Pereira?). Però almenys aprofitem per exigir a aquests ‘think-tanks’ que una vegada descoberts ¡deixin de fomentar el situar-nos en el ‘mindset’ que no toca! Si encara és possible, ¡deixin que a Madrid votin pensant en el que els convé a tots!