Pedri, Ansu i un amic del gènere tonto

Hi ha un tipus de gent que menysprea a dojo el cervell dels futbolistes Com que ells viuen al cim de la intel·ligència, parlen en vers i només de coses transcendents (si les vaques tenen ànima o si el gènere de les persones ve marcat per la biologia o és una construcció social) els sembla d’un primitivisme inexplicable que altres tinguin als músculs i als peus el seu principal patrimoni que, a més, suposen incompatible amb el pensar. Com a argument d’autoritat, per demostrar com de pallussos són els futbolistes, aquests exemplars utilitzen sovint l’exemple de l’enfilall de llocs comuns i tonteries que responen sempre a les preguntes dels periodistes.

Aquests il·lustrats consideren de poc nivell que després de 90 minuts, encara traient el fetge per la boca, a una pregunta del tipus «¿content amb el partit?», un jugador respongui en mode automàtic: «Sí, però més feliç pel joc de l’equip. Ha sigut una victòria important». Per als habitants del parnàs aquest futbolista, per acreditar matèria grisa, potser hauria de respondre: «Molt content. Tot i que a estones m’he sentit com Leopold Bloom a l’‘Ulisses’ de Joyce. Per sort l’equip està bé, i hem superat la part de la temporada en què semblava que anàvem a convertir-nos en un escarabat, com li passa a Gregor Samsa a ‘La metamorfosi’ de Kafka». Fem una altra prova: «¿Content amb el gol?». «Per descomptat. El gol és la meva magdalena de Proust. Sempre que marco viatjo a la infantesa i recordo que ja llavors era un Lazarillo de Tormes de l’àrea». 

Enfrontar-se a una oca

He mantingut aquesta setmana una discussió amb un amic que manté aquesta posició. L’amistat, com l’amor, té fonaments de vegades inexplicables. No hi ha cap altra raó que justifiqui que un continuï estimant un imbècil quan la seva condició de tal ja està totalment acreditada. Tot i que, pensant-ho millor, pot ser que sí que hi ha un motiu que proporciona una explicació raonable per la meva part: és ell que sempre paga els dinars.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Com que l’altivesa del setciències no admet rectificacions, no cal dir que cap dels meus arguments el va convèncer perquè abandonés les tesis que defensa. És difícil enfrontar-se a una oca. Li vaig demanar que s’imaginés a ell mateix amb l’edat de Pedro o d’Ansu Fati. Que es visualitzés carregant a les espatlles la il·lusió de milions de persones a l’edat en la qual l’acné adolescent encara colonitza el front. Sobreposant-se a operacions de genoll que et poden arruïnar la carrera tot just començar-la. Enfrontant-se a un cor de periodistes tenint els anys amb què a la majoria dels xavals els fa vergonya el simple fet de respondre a classe a la pregunta del professor.

Si ets capaç de veure’t en aquestes circumstàncies, li vaig dir, comprovaràs que l’idiota, estimat amic, ets tu; i que aquesta gent que corre rere una pilota no només són més forts físicament i mentalment que nosaltres, sinó que et donen, no una, sinó mil voltes pel que fa referència a saber estar al món. Per fortuna, el meu amic és del gènere tonto però bona persona. Després del sermó va arribar el compte i el meu amic el va abonar amb la disciplina que marca el costum.