Un acord que canvia vides

Fastiguejats de la política de trinxeres i de declaracions creuades en què sembla haver-se convertit el debat públic, aquest dilluns vam veure un exemple de política en el sentit més genuí. El que té a veure amb la gestió de les qüestions, amb millorar la vida de les persones. Això és l’acord subscrit ahir entre el Govern de la Generalitat i Endesa, que el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, va qualificar d’«històric». En el pla més immediat, aquest pacte suposa la condonació del deute de més de 35.000 famílies vulnerables amb la companyia elèctrica, que arribava a gairebé 38,8 milions d’euros, bona part dels quals els assumirà Endesa, i la resta, la Generalitat i les diputacions provincials, exonerant els ajuntaments. Si la liquidació d’aquest deute és rellevant, igualment ho són les bases que estableixi per al futur: un conveni regulador per evitar arribar a aquestes situacions límit, pel qual Endesa renuncia a la via judicial per reclamar el deute de persones sense recursos, es crea un fons solidari (finançat per la subministradora i la Generalitat) i s’instal·laran comptadors temporals a les famílies pobres que ocupin una vivenda (aquestes últimes, al no poder contractar legalment l’electricitat, tenien com alternativa punxar la llum, amb els perills que comporta). Totes aquestes accions tenen per objetiu erradicar l’anomenada pobresa energètica, un concepte arrelat en els últims anys però que de cap manera hauríem d’assumir com una cosa normal en una societat que s’autoanomena del benestar. 

Totes les parts –Endesa, Govern i les entitats socials que han lluitat per aconseguir-lo– s’han felicitat per l’acord. El bon resultat, no obstant, no ens ha de fer oblidar el llarg camí que s’ha hagut de recórrer. Des que el Parlament va aprovar la llei de mesures urgents d’emergència habitacional i energètica, el 2015, han transcorregut sis anys de negociacions embarrancades i de retrets, mentre el gruix de famílies afectades per impagaments continuava creixent. Sobretot, arran de la pandèmia. Des del 2019 han passat de 25.000 a 35.518, un 40% més. Tot i que, gràcies a l’esmentada llei del 2015, es prohibeix tallar-los la llum, el seu deute continuava creixent amb cada rebut impagat. L’acord amb Endesa (que controla el 90% del mercat elèctric a Catalunya) és un alleujament econòmic molt significatiu per a aquestes famílies.

La mort d’una àvia a Reus el 2016, en un incendi causat per una espelma, va servir per despertar consciències sobre la pobresa energètica. Una pobresa que està vinculada a altres formes de precarietat i, moltes vegades, a una llar insegura (por de perdre la vivenda). Nombrosos estudis destaquen que les dones són un dels col·lectius més afectats per aquestes deficiències i no són pocs els que adverteixen –com recentment la Fundació Pere Tarrés– dels efectes en la salut física i emocional dels nens. Per no dir les dificultats de progrés educatiu en una llar que no compleixi amb les mínimes condicions. En aquestes circumstàncies, és difícil valorar els efectes a llarg termini de situacions tan traumàtiques. Aturar aquest problema és, per tant, una obligació i responsabilitat de les administracions. També de la resta de la societat, que és la que en última instància respon solidàriament –per la via fiscal– a favor d’una equitat social més gran. El benefici és col·lectiu. La Generalitat confia que l’acord amb Endesa sigui extrapolable a altres companyies de subministrament d’electricitat i gas. És el camí necessari, sense que calgui esperar tant temps per veure’n un altre d’igual.