Saltar-se el guió

En realitat, la llarguíssima sessió de divendres passat només és un fotograma d’una seqüència més llarga, que comença abans i que continuarà amb un guió de pel·lícula de por dolenta, si no hi ha ningú que decideixi canviar-ne el curs amb una acció inesperada, de les que fan sortir del cine amb la sensació d’haver vist una cinta que realment valia la pena.

El primer fotograma és el del 14-F a la nit: la victòria del PSC, els 70.000 del PDCat que queden inutilitzats i que permeten a ERC proclamar la victòria en el camp independentista, no volent o no sabent calcular com gestionar aquesta històrica però condicionada hegemonia.

El segon fotograma és de les hipòtesis i les ofertes de pactes que es van formular poques hores després. Illa plantejant la seva investidura com a legítim guanyador, els comuns posant sobre la taula una proposta viable de Govern d’esquerres i ERC insistint sobre el miratge del Govern ampli, que tothom entén que és tres quarts del mateix amb la presència blanquejadora i decorativa dels diputats capitanejats per Albiach.

El tercer fotograma és decisiu: ERC opta per elegir Laura Borràs president del Parlament. De cop, desaprofita la possibilitat de tornar a les institucions catalanes algun tipus de neutralitat escollint una figura no independentista, es llança als braços dels postconvergents, sense ni tan sols –se sabrà poc després– tenir consensuat el pacte d’investidura.

A partir d’aquí el ritme de la pel·lícula puja d’intensitat: ERC intenta pressionar Junts a través d’un pacte amb la CUP, Aragonès es presenta al Parlament amb un discurs amb certa voluntat de posar al centre una gestió raonable i una aposta pel diàleg i els de Puigdemont els donen una sonora carbassa, centrada –més enllà de la retòrica sobre l’estabilitat i alhora el conflicte, sense que ningú obrís la boca entorn de la contradicció–, bàsicament en tres elements: blindar el gruix del seu sottogoverno (i assegurar el desplegament territorial del partit), gestionar el caramel dels fons europeus, i tutelar el Govern a través del Consell de la República, un artefacte alegal que se situa fora de la institucionalitat democràtica, per mantenir viva l’agència política de Waterloo. 

En resum, Junts té un guió tancat, segons el qual l’ensopegada d’haver quedat darrere respecte als republicans i als socialistes per un diputat és simplement un detall que no entela i que no ha d’entelar el paper protagonista que vol continuar tenint en la política catalana. Ressonen ecos ferrusolians del 2003: «¡Ens han fet fora de casa!». El mateix Joan Tardà, d’altra banda, ho recordava: s’havia d’entendre la rebequeria dels de Puigdemont, ja que sempre havien sigut els senyors del país, considerant tots els altres –i els republicans, primers–, simplement com uns simples masovers. El problema de fons és que els mateixos republicans semblen considerar-se així. De cap altra forma no es podrien entendre ni l’‘error Borràs’ –que pagaran ells, però també tota la ciutadania, amb una presidència del Parlament que estarà dedicada a la gesticulació sectària–, ni la disposició que han demostrat per deixar-se directament humiliar en la sessió d’investidura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que si no hi ha canvis el guió postconvergent ja està escrit, amb una constant i dos possibles finals. La constant serà la martirització patriòtica dels d’Aragonès, que a aquestes hores ja són traïdors de Catalunya, i els finals alternatius (però els dos amb el mateix objectiu) són o bé buidar de contingut la possible presidència republicana, o bé forçar noves eleccions, en què confien quedar ells els primers entre els independentistes.

Per canviar aquest guió es necessita coratge: dels republicans, per no deixar-se enxampar i explorar noves majories, i també dels socialistes, que si no volen quedar congelats i contribuir –com van dir que volien– que el país giri full, haurien de sortir de la seva zona de confort com a primer partit de l’oposició i mostrar-se disponibles a participar del joc. D’aquesta pel·lícula depèn el futur del país, i, definitivament, la ciutadania es mereix cine de més bona qualitat.