‘WandaVision’ i els mons de disseny

Segons Donald Hoffman, psicòleg cognitiu nord-americà, el procés evolutiu va donar forma a la nostra entesa del món proporcionant-nos percepcions que poguessin garantir la nostra supervivència. Part d’aquest procés inclou ocultar-nos informació sobre la realitat tangible; informació que, amb el pas dels segles, el nostre cervell ha après a interpretar com a redundant o inútil. I aquesta selecció és molt i molt reduccionista. L’ull humà, per exemple, és capaç de veure menys d’una deu bilionèsima part de l’espectre de llum, segons el neurocientífic David Eagleman al seu llibre ‘Incógnito’.

Tot el que creiem veure i sentir és obra del nostre cervell, que interpreta la informació que els nostres sentits són capaços de percebre, dissenyant un model de l’univers que anomenem ‘realitat’. I cada model de realitat és, per necessitats del guió, diferent. Cadascun de nosaltres es presenta davant l’univers tangible de manera concreta i individual, mitjançant el cos. I aquesta tecnologia imperfecta que és el cos humà ens predisposa a experimentar aquestes percepcions d’una manera determinada.

Aquesta ineludible veritat ens fascina i ens terroritza alhora. Pel·lícules com ‘Matrix’ ens conviden a explorar el significat i funció d’aquesta idea del «model al·lucinat» del món, com diria el biòleg Lewis Wolpert. D’altres com ‘Inception’ ens conviden a pensar en l’origen i el poder de les idees, com un concepte pot portar-te a una dinàmica de reconfiguració del teu model del món... i de la teva pròpia persona, que, com diria Thomas Metzinger o José Ortega y Gasset, són indivisibles, o gairebé la mateixa cosa. ‘WandaVision’, un producte de Disney per a un món saturat de superherois i ‘sit-com’, barreja les dues coses amb mestria i un gust visual i narratiu impecable, i ens sacseja per dins amb un remolí d’emocions a què sembla arribar fins la més recòndita de les nostres pors. I ens fa una altra pregunta més sobre la natura del miratge que anomenem ‘món’, bufetejant-nos amb el fet que l’ésser humà és més que un cervell racional: l’ésser humà és emoció encarnada, sentiment fet acció i persona. El metge Gabor Maté uneix la seva veu a la de molts altres especialistes que estudien l’efecte que tenen les emocions no només en la manera en què el cervell interpreta els estímuls rebuts per mitjà dels nostres sentits, sinó que també tenen la capacitat d’influir en el mateix procés perceptiu. I ens adonem de la importància que tenen les emocions humanes. Si estem tristos, els nostres ulls perceben la llum de manera diferent. Si estem contents, el nostre olfacte pot ser més fi. 

‘WandaVision’ és la narració del dol de Wanda Maximoff, també coneguda com ‘la Bruja Escarlata’, articulada en forma de nou curts episodis a Disney+. Després de veure morir l’amor de la seva vida, Vision, la Wanda ha d’enfrontar-se una vegada més a l’abrasador dolor i la seva millor amiga, la imperiosa soledat, de perdre algú estimat. En un moment d’il·luminada desesperació, la Wanda es rendeix davant el seu dolor i, sense pretendre-ho, crea una nova realitat per a si mateixa, un petit oasi de realitat fabricada en què poder experimentar una vida somiada. La Wanda crea un nou minimón, i a l’imposar el seu miratge a West View, els seus habitants hi queden atrapats, esclaus de la narració del dol de la Wanda.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquesta sèrie, la Wanda és la seva pròpia heroïna, alhora que la malvada d’altres, desdibuixant la clara línia que sembla diferenciar els uns dels altres, recordant-nos que l’ésser humà pot ser les dues coses alhora, i potser està condemnat a ser-ho.

Tots vivim atrapats en el miratge que anomenem ‘realitat’, adjudicant sense saber-ho, sense adonar-nos-en, valors i lectures a objectes i persones per igual, sense arribar a conèixer-les realment pel que són, sinó per la seva funcionalitat per a nosaltres, servint el nostre model del món, confirmant el nostre model de veritat i confirmant-nos en l’error de pensar que el que veiem és el que hi ha. Potser, a l’estar subjectes a aquesta inescapable invenció constant del nostre cervell, nosaltres també tenim una mica de «màgia caòtica» a dins. Potser tots som una mica la Bruja Escarlata.