Drets
Per una mort digna
L’eutanàsia no s’aplica des de fora. Comporta l’acceptació i la voluntat de la persona que la desitja i la demana
eutanasia
A prop del sofriment humà hi han estat els i les professionals de la Medicina i totes les cuidadores i cuidadors que han acompanyat a morir les persones en les etapes finals de les seves vides. Molts familiars han desitjat que la seva persona estimada perdés ja la consciència per deixar de patir inútilment. Ha sigut llarg el debat sobre l’eutanàsia, que, en el seu origen terminològic, significa ‘bona mort’ o ‘mort sense dolor’. Amb partidaris des de la cultura grega, i amb retrocessos quan les religions consideraven inconcebible ajudar a morir o acabar amb el sofriment de qui ja no té esperança, el dret a l’eutanàsia s’ha aconseguit a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà i ara a Espanya.
Davant la malaltia i davant la mort, són moltes les pors que es mobilitzen entre els pacients i entre els mateixos professionals de la medicina. Però en el desenvolupament de les malalties terminals, o en les malalties degeneratives irreversibles, la por de viure en males condicions se superposa lentament a la por de morir. I en aquestes circumstàncies el professional de la medicina que atén el pacient també sent por i compassió, i reconeix la insuficiència dels seus recursos i dels seus tractaments i de la seva seguretat.
Montserrat Roig va descriure aquesta subtil contradicció, i invisibilitat, entre les pors del metge i del seu pacient en l’últim article que va escriure dos dies abans de morir el 1991, per al número 16 de ‘Quadern CAPS’: «No hi ha llavors complicitat entre tots dos. Les pors, les petites i la gran, no són expressades en paraules. Els camins divergeixen i el malalt-pacient no admet que el metge tingui por. Ha de ser brillant, assegura, ha de tenir ull clínic. I potser l’error és que, mentre el malalt no escull aquesta nova situació, mentre el malalt es veu afectat per un visitant inoportú, la malaltia, el metge serà metge tota la seva vida i ha d’admetre, d’una vegada per totes, que té por».
Exemples heroics els hem vist i els veiem al llarg de la vida professional, mares que desitgen allargar les seves vides amb tractaments dolorosos, i amb quimioteràpies invalidants tan sols per poder acompanyar les seves filles i fills, uns mesos més o un any més. Però també hem vist acarnissaments terapèutics per prolongar uns mesos la vida, i millorar unes estadístiques que es puguin publicar. L’acarnissament terapèutic o distanàsia és l’obcecació per utilitzar tot l’armament terapèutic de què es disposa, tot i que les possibilitats d’aconseguir salvar el malalt siguin nul·les, i s’estigui manipulant el cos del malalt fins a límits que no li causen cap benefici, i tan sols aconsegueixen prolongar biològicament la seva vida. Es prolonga l’agonia i s’allarga el procés de la mort.
María Luisa Carcedo, ministra de Sanitat (2018-2020) i impulsora de la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia, aprovada al Parlament espanyol, va assenyalar davant el Congrés dels Diputats, que el dolor i el sofriment no tenen ideologia, i que tots els diputats que hi han votat en contra i els seus familiars i els seus votants, la podran utilitzar, perquè com a ciutadania lliure i democràtica podran tenir dret a decidir: «L’utilitzaran vostès i els seus familiars, perquè ningú pot impedir que una persona que pateix opti per una mort digna».
Tot i que el Codi de Deontologia Mèdica vigent a Espanya digui que «el metge mai provocarà intencionadament la mort de cap pacient, ni tan sols en cas de petició expressa per part d’aquest», haurà de ser revisat, ja que enquestes realitzades en alguns Col·legis Mèdics recolzen en més de dues terceres parts que es pugui ajudar a acabar amb el sofriment d’un determinat pacient si aquest ho desitja. Podent evitar-ho, ningú hauria de morir de obligadament, en la desesperació i en la decrepitud, a la qual de vegades s’arriba en determinades malalties. Hem de recordar que l’eutanàsia no s’aplica des de fora. Comporta l’acceptació i la voluntat de la persona que la desitja i la demana És un dret i una decisió de qui vol acabar amb el seu patiment. El professional, superant la seva pròpia por, tan sols l’acompanya i l’ajuda. I exerceix també així el seu dret a la compassió.
