Ànima ‘trumpista’
El que passa a Madrid no es queda a Madrid
Isabel Díaz Ayuso enfoca la seva campanya des d’una perspectiva nacional, no autonòmica
És campanya a Madrid i ho saben fins i tot al poble més remot, potser perquè hi havia una mica de veritat en allò que Madrid era Espanya dins d’Espanya. Madrid irradia. Isabel Díaz Ayuso ha convertit la ciutat en una idea –primera escala fins a convertir-la en una ideologia– i enfoca la seva campanya des d’una perspectiva nacional, no autonòmica. La prova és que va començar a Múrcia. És natural: Díaz Ayuso és el que critica en els altres, nacionalista i polaritzadora. Sobre aquests dos eixos edifica el seu discurs la presidenta i sobre aquests eixos ha posat a roda Pablo Casado. Pàtria i llibertat. Ho anirem veient segons s’acostin les eleccions: més banderes i menys impostos.
El que Ayuso és i el que Ayuso diu també ho saben als pobles més remots. En això, ningú pot sentir-se enganyat. I, en vista de les enquestes, caldria concloure que el que Ayuso és i el que Ayuso diu coincideix amb el que està demanant molta gent. Qüestionant els confinaments que els altres apliquen, contravenint les recomanacions dels experts, presentant-se com una víctima de les mesures que regeixen per a tothom, la presidenta de Madrid ha desintegrat els seus socis de Ciutadans, sembla contenir l’auge que Vox experimenta en altres feus i dobla les expectatives de vot d’acord amb els sondejos. Si el PP té en ara 30 escons a l’Assemblea de Vallecas, diverses enquestes el deixen al caire dels 60 per als comicis del 4 de maig.
La majoria dels votants s’exclamen al veure les festes sense control al centre de Madrid i la majoria dels votants optarien a les urnes per Díaz Ayuso. Ha construït el dilema ‘economia o sanitat’ i s’ha arrogat la defensa dels hotelers i els petits negocis com si els altres dirigents, també els del seu partit, fossin fills de Marx. És una lògica binària i sense matisos: o estan amb mi o contra mi. S’entenen les crítiques a aquest discurs d’ànima trumpista que encén la crispació, però la pregunta és quin buit han anat a omplir els aires que Ayuso ha instal·lat a la capital a mode de pròleg, o almenys assaig, del que el PP, en competició amb Vox, pot pretendre per a tot el país.
És campanya a Madrid, en fi, i tothom ho sap, perquè diuen que els periodistes no parlem de cap altra cosa, igual que ens passava amb el procés. És veritat. Donem la matraca amb Madrid i no tot és Madrid, que hi ha altres llocs. I a més Madrid no és només el que queda dins de l’M-30. Sabem que ni tot és Madrid ni tot Madrid està entorn de la Puerta del Sol, però tampoc s’hauria de confondre ni pensar que aquesta batalla de frases provocadores no té interès ni conseqüències. Perquè les té.
La campanya de Madrid irradia. És una confrontació ideològica que va d’impostos i, per tant, d’igualtat. Va sobre quins discursos s’implanten i si s’estén la falsa dicotomia entre economia i sanitat. No va aquesta campanya de la reforma d’una plaça, sinó que té a veure amb la capacitat de l’esquerra per unir-se o per autodestruir-se, amb el futur dels partits que es diguin de centre, amb l’èxit de la polarització i, especialment, amb la línia vermella que traci el PP, si és que fa el pas de permetre a l’extrema dreta que entri en els seus governs.
Parlem molt de Madrid. Tenen raó. I els mitjans cal ventilar-los amb noves prioritats, tot i que cada vegada que ens demanen que parlem «dels problemes reals de la gent» convé aclarir que la campanya, amb la seva fullaraca i les seves promeses buides, tracta també d’això, dels problemes reals.
