Cohesió social
Guanyant certa perspectiva: ‘The Pledge of Allegiance’
Totes les escoles dels Estats Units porten a terme el mateix ritual matutí: el jurament de lleialtat a la bandera
Viure fora d’Espanya et dona, sens dubte, perspectiva. T’allunyes dels traumes i penes diàries del nostre país, i guanyes un espai que et permet veure el bosc. Recordo amb afecte el nostre aterratge a França. La nostra filla gran tenia tot just 4 anys, ja anava l’escola, i amb freqüència arribava a casa amb dibuixos en els quals apareixia la bandera francesa. Els valors de la République van impregnar subtilment tots els seus dies a l’escola francesa i ella els repetia a casa.
Anys més tard ens vam traslladar a Mèxic, i vam canviar les banderes franceses per l’himne mexicà. «Mexicans al crit de guerra...», taral·lejava la petita passejant-se per la casa. No era estrany, el cantava setmanalment a les sessions del cor en el que s’havia inscrit. I a les assemblees, i a les competicions esportives. I això que anava a una escola americana.
Fa més de mig any que som a Nova York, però no va ser fins fa pocs dies quan ens va tocar la versió ‘ianqui’. Berenàvem a la cuina quan la meva filla de 7 anys va començar a recitar en veu baixa el jurament de lleialtat a la bandera dels Estats Units: «I pledge allegiance to the flag of the United States of America and to the Republic for which stands, one nation, under God, indivisible, with liberty and justice for all». No vaig poder evitar un somriure.
Vaig descobrir llavors que el reciten diàriament, dempeus, amb la mà al pit i mirant a la bandera que oneja a la classe. I ho fa amb tanta naturalitat que ni m’ho havia esmentat. Amb una barreja d’orgull i innocència la meva filla em va explicar que la directora del seu centre fa una crida per megafonia perquè totes les classes el recitin a l’uníson, i que la bandera de la seva classe és just darrere de la seva cadira. Tot un honor, pel que sembla. En aquell instant es va acostar la més gran i, al costat de la seva germana, em van fer la posada en escena.
Lluny de ser una excentricitat de la directora de la nostra escola, vaig descobrir que totes les escoles dels Estats Units porten a terme el mateix ritual matutí. Des de pàrvuls fins a batxillerat. Sense complexos.
Més enllà del riure que em va produir el fet per si mateix, la reflexió és interessant. ¿Com mantens unit un país tan immens i divers com aquest? ¿Com mantens sota el mateix paraigua Estats tan diferents com Louisiana i Nova York, amb unes diferències racials i socials abismals? La resposta està en aquest jurament que es realitza des de la infància. Juro lleialtat a la bandera dels Estats Units i la república que defensa, una nació, sota Déu, indivisible, amb justícia i llibertat per a tothom. Ara veig que també França i Mèxic tenen el seu propi model que s’inculca a les escoles. I amb imperfeccions, per descomptat, però aconsegueixen crear aquest sentiment d’unitat. ¿I nosaltres? ¿Nosaltres què tenim?
