Ja soc Astrazènic

 Una senyora de Santa Coloma de Gramanet diu que no sap perquè li ha tocat aquí. Algú pregunta si s’ha de presentar el correu electrònic que ens han enviat. Opinions diverses. Semblem estudiants just abans de l’examen. Tres minuts més tard la cua s’allarga per darrere. Un senyor s’acosta i ens diu que té hora a les tres. En cor li responem que nosaltres també: «¡Ah, d’acord!»

No me n’assabento, però Alemanya està canviant el protocol de la vacuna. Quan ho sàpiga, m’espantarà raonablement. La cua va avançant i augmenta la meva sensació d’immens privilegi. Ves per on que ser seixantí resulta benèfic. Quanta gent esperant i quanta gent ha mort. Se n’ha anat gent que eren com cadascun de nosaltres. En nom seu, que guardin silenci els negacionistes.

Continuem esperant. Sembla una cua per votar o les que s’han format aquests dies a Sevilla per veure la Esperanza de Triana. Per moments la xerrada és més animada. Quan per fi accedim a l’edifici ens donen un full que s’ha d’omplir: «no tinc boli...» Tot s’arregla i a més una sanitària amable en deixa alguns. Després accedeixes a la zona de vacunació. Crec que en són set. «Des de les vuit que som aquí», ens diuen.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

 La punxada és instantània i després et fan esperar un quart d’hora en una sala. Unes quaranta persones. De nou la cordialitat. Somriures. Una es diu Rosa María: «Com ta germana». Una altra senyora: «jo també». Pregunto si hi ha algú que no es digui Rosa María. Rialles. Segueixen les anècdotes. Tots som grans i tots som vulnerables. Humans. Tota la meva consideració per a Jami Matamala i família.

 A gent de Barcelona li toca Manresa i a gent de Canet li toca Badalona. Com el sorteig de la mili, intracomunitari.