Memòria d’altres dies sants

Trio perdre’m pel barri Gòtic. Deixo enrere l’esquerra de l’Eixample, enfilo el Portal de l’Àngel i desemboco a la Catedral. Deambulo amunt i avall, fent ziga-zagues de carrer en carrer, sense ordre previst. Em deixo portar. Olors i colors dibuixen una xarxa d’anades i vingudes capaces de marejar el millor Carvalho. Poca gent a aquesta hora, entre dues llums. El silenci rebota a les façanes. Des del carrer del Bisbe, una ràpida esquivada de cintura em porta als del Call i de Banys Nous. L’antic barri jueu. I allà esclata el primer flaix: un vertigen que a tall de mosaic obre totes les pantalles del record. Em veig a mi mateix, una altra tarda de Divendres Sant, cap als anys 50 del segle ja passat, a l’església de Mollet, amb els meus pares, germans, amics i coneguts, enmig d’una cerimònia que recordo solemne. Tots porten –portem– a la mà un estrany objecte de fusta. Una carraca. En un moment determinat, llegit el salm de rigor, s’apaguen els llums i comença el que en la meva memòria es manifesta com la tempesta del segle. Sonen alhora, revoltes, les carraques. I amb els peus i la mà que queda lliure, tots colpegen –colpegem– el terra, els bancs, els reclinatoris. Rialles i bullícia dels nens. Retrets –¡ssst!–, dels grans. Un terrabastall que dura i dura, fins que torna la llum. Cessen, llavors, les carraques, els fidels se senyan i tots surten –sortim– del temple amb el deure complert. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A aquesta cerimònia –¿festiva? ¿justiciera?¿fanàtica?– se l’anomenava «matar jueus». Per increïble que sembli hi va haver un temps en què la tarda de Divendres Sant era la tarda «d’anar a matar jueus». De matar els jueus. Surto del record preguntant-me com és possible que els nens de llavors hàgim arribat a ser adults més o menys normals (cadascú la seva història, el seu pòsit, la seva circumstància). I em responc que és un miracle. 

Queda poc per al toc de queda. He de ser a casa a les deu. «¡Mira, com jo d’adolescent!», em diu, punyeter, el nen de la carraca. Paro un taxi a Colom. El conductor enfila el Paral·lel. Bars i restaurants tancats. Algun teatre encara obert. Les pantalles LED que anuncien els espectacles d’ara em tornen el record de l’artesana cartelleria que Dissabte de Glòria de llavors (als anys 50, el Senyor ressuscitava ja dissabte al matí, per la qual cosa aquella nit era un esclat de balls, cines i teatres) anunciava les seves grans estrenes: ‘Escuela de vampiresas', '¡Ay, mamá, qué nochecita!', 'La sota de oros', 'Clementina no rellisquis'... Penso, de nou, en la relació causa/efecte. I em reafirmo en això del miracle.