Arcadi Oliveres: un mestre generós

És fàcil recordar la imatge de com l’Arcadi solia arribar als múltiples llocs on l’esperaven, sempre amb una mica de pressa, coixejant una mica, amb jersei i camisa, un abric descordat i una motxilla plena de papers que gairebé mai utilitzava. Quan parlava l’Arcadi anava desenvolupant de forma precisa arguments, exposava amb tots els ets i uts (i noms propis) qui eren els malvats de la pel·lícula i també donava –per acabar– algun bri d’esperança, vinculant-la a la capacitat dels petits gestos de les persones que formaven l’auditori. Un dia li vaig preguntar d’on treia tanta informació i com la processava, i ell em va dir que cada dia intentava llegir amb deteniment (en els seus desplaçaments) la premsa de molts països, i que un dels seus plaers més preuats era repassar tots els números de l’any de ‘Le Monde Diplomatique’ durant els dies de vacances.

Però l’Arcadi, a més de pedagog de la justícia i de la resistència, ha sigut un activista de múltiples causes per a un món millor. Només per citar-ne algunes s’ha de destacar la seva lluita contra el franquisme i les seves herències, per l’abolició del servei militar obligatori, contra la despesa militar, per l’abolició del deute extern dels països empobrits, per l’altermundisme i contra el capitalisme rapaç. Tot això, a més, ho va fer de manera amable i sempre assenyalant que, en cada una de les lluites, tothom tenia cabuda. En aquest sentit l’Arcadi sempre va dir que per canviar el món no feien falta herois, sinó moltes persones disposades a fer petits canvis substantius. La seva rebel·lia era tranquil·la però ferma, i molt allunyada del sectarisme i el personalisme que de vegades perviu.

Més enllà del que deia, no obstant, hi havia la seva actitud senzilla, discreta i digna. Sovint –per no dir sempre– l’Arcadi era un més. Vull destacar, per exemple, la seva presència permanent en els cursos d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau a Sant Cugat, on sempre assistia com a oient, prenent notes i preguntes amb interès i curiositat.

En aquest sentit no hi ha dubte que l’Arcadi ha sigut una referència per a molts de nosaltres respecte de com ‘estar’ i ‘fer’ en aquest món, però aquest magisteri s’ha fet més patent durant aquestes últimes setmanes en què ens ha mostrat la seva última lliçó: la manera d’anar-se’n.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

L’última vegada que vaig parlar amb ell, fa dues setmanes a través del telèfon de la seva dona Jeanine, l’Arcadi em va dir que estava físicament fotut però emocionalment bé. Estava content de poder acomiadar-se de les persones que l’estimaven, emocionat dels missatges que havia rebut al ‘mur digital’ que la seva família va habilitar per donar-li suport, i comptant amb fortalesa que no podia defallir després de l’actitud que havia tingut el seu fill Marcel davant la mateixa malaltia. També exposava amb il·lusió que estaven fent una recopilació de memòries sobre la seva vida per al net que estava en camí i que potser ell no podria arribar a conèixer.

¿Què més es pot dir de l’Arcadi que no s’hagi dit durant aquestes últimes setmanes? A mi només se m’acut dir que era impossible no estimar l’Arcadi.