Julen Madariaga, el militant d’ETA que va defensar la pau

Iulen de Madariaga (Bilbao, 11 d’octubre de 1932-6 d’abril de 2021), fill d’una família d’advocats vinculada al dret marítim i internacional (i a la Lloyd’s), una derivada de la relació minera i naviliera anglo-basca que forneix les bases de la industrialització biscaïna. Una família originària d’un baserri (la tradicional casa basca) de Larrabetxu, prop de Bilbao, que mantenia relacions professionals i polítiques amb el lehendakari Agirre (l’avi Ramon de Madariaga fou un dels redactors de l’Estatut d’Estella) i que l’ocupació de Bilbao va marxar camí de l’exili a Xile on ja hi vivia una branca de la família materna. Probablement tot això i aquest exili precoç té molt a veure amb la seva biografia posterior, des del doctorat en dret internacional per la Universitat de Cambridge a la militància en ETA.

A mitjan de la dècada dels quaranta Madariaga retorna al País Basc per estudiar en els caputxins de Lekaroz, en el cor de la vall del Baztan, per continuar després els estudis de dret a Deusto, Oviedo i Salamanca. En el curs acadèmic 1952-53, un grup joves independentistes inicien una sèrie de reunions desencisats amb «l’aburgesament» del PNB davant la brutalitat de la dictadura. D’aquestes trobades sorgirà el grup EKIN (Fer, Actuar), que tracta de redefinir i d'actualitzar el nacionalisme basc a la llum de les noves aportacions teòriques i d'alliberament nacional de principis dels cinquanta. Tot i incorporar-se a EGI (Euzko Gaztedi), les joventuts del PNB, les relacions amb la direcció nacionalista mai van ser fàcils i finalment l'abril de 1958 té lloc la ruptura definitiva.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Un any després, el grup EKIN dona a conèixer Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i Madariaga participa en les primeres accions, col•locació d’ikurrinyes, intent de fer descarrilar un tren de «veterans franquistes»... Comença també la repressió de la policia (inclosos els brutals interrogatoris de Melitón Manzanas) contra els joves militants independentistes bascos. És el moment de la teorització de la lluita armada com a resposta a la «violència» de l’Estat espanyol contra el poble basc que Madariaga, en base a les experiències d’Algèria, Cuba i Vietnam, explicita en el fulletó «La insurrecció a Euskadi» i que anys més tard el farà somriure davant la simplicitat dels arguments. I també de les primeres compres d'armes en mitjans llibertaris de Tolosa (on estava la seu de la CNT a l’exili) i de contactes amb el maquis anarquista català.

És el Madariaga militant d’ETA que pateix persecució, presó (per primer cop el 1961), exili (Algèria, Bèlgica, Xile, País Basc francès, París on s’està a casa de l’anarquista navarrès Lucio Urtubia), confinaments i judicis a França, on s’estableix a Sanpere (Lapurdi) a tocar de la ratlla amb Navarra. És el mateix Madariaga que, en afortunada expressió d’Antoni Batista, transita de les armes a la paraula, que considera un error l’atemptat d’Hipercor i que el 1995 es dona de baixa d’Herri Batasuna arran de l’assassinat per ETA del diputat del PP Gregorio Ordoñez. És l’activista compromès que amb Patxi Zabaleta funda Aralar el 2001, que és membre de l’organització pacifista Elkarri i que deixa una autobiografia crítica que comença amb una confessió contundent «Havia d'escriure aquest llibre. I havia de escriure-ho abans de morir», Egiari zor (Un deute amb la veritat, editorial Erein, 2014), perquè, a l’igual que la Fundació del mateix nom creada el 2012 per familiars de militants d'ETA morts en enfrontaments amb les forces de seguretat o en la guerra bruta, creu que cal reconèixer totes les víctimes, però també el dany causat («ETA o l'esquerra abertzale tenen alguna cosa a dir a l'enemic espanyol i al francès, però també a la societat basca»). Una figura complexa, rica amb matisos, subjugat pel que deia l’exemple català i per Catalunya i que recordo amb nostàlgia ara que ja no hi és.