Crisi a la monarquia haiximita
Intrigues palatines a Jordània
Darrere de les notícies que arriben d’Amman hi podria haver la mà de Mohamed bin Salman, responsable de bona part dels moviments desestabilitzadors registrats en els últims anys a la regió
Jordània, fins a ara considerat un recés de pau en un Pròxim Orient sumit en múltiples conflictes, ha viscut una setmana que no oblidarà fàcilment. L’antic príncep hereu Hamza ha sigut posat sota arrest domiciliari i, després de nombroses detencions, el rei Abdullah II ha declarat que «la sedició s’ha tallat de soca-rel», cosa que sembla suggerir l’existència d’un pla per desestabilitzar el regne.
Les desavinences en el si de la monarquia no podrien haver arribat en pitjor moment. Jordània pateix una aguda crisi com a resultat de la pandèmia de Covid-19 que, fins ara, s’ha saldat amb 7.500 morts. L’any passat, l’economia va retrocedir un 3% i l’atur es va disparar fins al 25%, cosa que ha augmentat el malestar de la població amb les elits dirigents, que es responsabilitza de totes les plagues que pateix el país. En els últims mesos s’han desenvolupat multitudinàries mobilitzacions per exigir reformes polítiques i econòmiques, que han sigut respostes amb una retallada de les llibertats i una campanya de detencions entre els actors de la societat civil.
L’erosió de la monarquia haiximita és evident i representa una amenaça per al futur d’un dels països més estables de la regió que, al contrari que Síria i l’Iraq, dos dels seus veïns, no s’ha vist sacsejat per la violència sectària ni pels grups gihadistes. El rei Abdullah II no només ha vist com la seva popularitat s’ha ressentit, sinó que és plenament conscient que ha de maniobrar en un camp de mines on les principals potències regionals intenten debilitar el seu lideratge, just ara quan el regne s’apresta a celebrar el primer centenari de la seva creació.
Des de l’esclat de les Primaveres Àrabs, el Pròxim Orient viu immers en un procés de polarització que s’ha traduït en l’establiment d’una aliança tàcita entre Israel, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units que, en altres temps, podria haver-se considerat contra natura. Aquests tres països coincideixen en la necessitat de plantar cara a l’expansionisme iranià i els seus satèl·lits, en particular el règim sirià i les milícies libaneses de Hezbol·là i iemenites d’Ansaralà, però també frenar al moviment dels Germans Musulmans. Els prínceps hereus saudita i emiratí, Mohamed bin Salman i Mohamed bin Zayed, són ferms defensors de la plena normalització entre Israel i el món àrab, tot i que sigui a costa de sacrificar els drets nacionals palestins, ja que interpreten que reforçaria el seu lideratge.
És aquí on semblen encaixar les peces del puzle, ja que el rei Abdullah IIs’ha oposat amb fermesa als intents de liquidar la qüestió palestina per part de l’expresident Donald Trump i, amb això, s’ha convertit en enemic públic del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. Per això, tant Riad com Abu Dhabi van optar recentment per tallar els ajuts econòmics al regne haiximita, just en el moment en què més les necessitava per fer front a la crisi provocada per la pandèmia.
Rere les intrigues palatines jordanes hi podria haver, una vegada més, la mà de Mohamed bin Salman, responsable de bona part dels moviments desestabilitzadors registrats en els últims anys a la regió, incloent-hi la intervenció militar al Iemen el 2015 i el bloqueig de Qatar el 2017. De fet, un dels primers detinguts per les autoritats jordanes va ser precisament Basem Awadallah, exministre de Finances jordà i en l’actualitat un dels homes de confiança del príncep hereu saudita.
