No només futbol
El Madrid-Barça de la insubmissió
La millor manera d’animar-se davant un Madrid-Barça pandèmic és viatjar al passat. Llançar el cub al pou de la memòria i omplir-lo de les emocions actualment castrades per beure-se-les directament de la galleda. Empassar-se-les perquè actuïn com el més eficaç dels afrodisíacs. Que cadascú esculli els seus xarrups.
El meu favorit és la final de Copa del Rei del 1983. La carnisseria del Madrid sobre les cames de Maradona, l’espifiada inexplicable de Gerardo regalant l’empat, els desplaçaments llargs de Schuster, el gol de la victòria en l’últim minut, amb la rematada impossible de Marcos amb tot el seu cos volant en paral·lel per sobre de la gespa. Afegeixo, de la meva pròpia collita, el llum del sostre de la sala de casa feta miques per una celebració excessiva del meu pare, després de saltar amb els braços estirats cap amunt, incrustant-li un dels punys i trencant-la a trossos que la van deixar totalment inservible.
Un duel de veritat
Tota la setmana que miro a Youtube resums de xocs entre el Barça i el Madrid. És igual en quin camp. Vaig borratxo de tant visionar la cua de vaca de Romário en el 94 o el 2-6 enter del 2009 amb la batuta de Guardiola. Fins i tot he topat de cara amb el bo de Romerito, cosa que m’ha servit per recordar que Cruyff, com tots els déus, escrivia recte amb línies tortes.
Ben amarat de pretèrit el partit es pot afrontar com una cosa semblant a un derbi de veritat, que és del que finalment es tracta. Com que, a més, contràriament al que pronosticàvem fins fa quatre dies els calimeros del periodisme com un servidor, el Barça només depèn de si mateix per guanyar la Lliga, això gairebé ja va assemblant-se a la vella realitat, molt més desitjable que la nova.
Tractant-se de veure futbol i no de llegir ‘Consumits pel Foc’, la nova novel·la de Jaume Cabré, ens continuarà faltant una cosa bàsica. Aquest alguna cosa és veure’l, per alegrar-nos, entristir-nos o enfurismar-nos, en companyia de qui ens doni la real gana. Ni el toc de queda, ni les bombolles domiciliàries posen les coses fàcils.
Ajuntar bombolles
Però per fi ha arribat el moment. Si aquesta Lliga que crèiem pèrdua pot guanyar-se, si un pot afrontar un partit pandèmic havent-se convençut gràcies als vídeos de Youtube que també aquesta vegada val la pena excitar-se, ja no hi ha motius per no considerar seriosament la insubmissió davant la dictadura del BOE i del DOGC.
Notícies relacionadesAixí que sí, veurem el Madrid-Barça com es mereix i ens mereixem. Ajuntarem bombolles, ens saltarem el toc de queda i intentarem passar un vespre que d’aquí a uns anys, quan busquem vídeos de clàssics a internet per animar-nos, inclogui aquest partit entre els de visionament obligat.
No s’amoïnin. Només serem sis amics. Posarem la televisió a la terrassa. Guardarem les distàncies de seguretat, excepte als gols, i no beurem del mateix vas ni menjarem del mateix plat. Però farem que el clàssic sigui un clàssic i que casa nostra torni a ser casa nostra. Ja va sent hora de les dues coses.
