Renda bàsica universal per a joves

Això no sempre ha sigut així i, encara menys, per a les dones en la majoria de les societats patriarcals i amb una agricultura de subsistència. Shoehei Imamura ens els va mostrar sense embuts a la seva pel·lícula ‘La balada del Narayama’ (1983). Les àvies eren abandonades pels seus fills als cims glaçats de la muntanya per deixar pas als seus nets. Avui, en plena pandèmia de la Covid-19 observem amb naturalitat com les anhelades i escasses vacunes han començat per injectar-se a les residències de gent gran i a persones d’edat avançada. Una solidaritat intergeneracional, per part dels més joves i persones productives, que val la pena remarcar.

Fa massa temps que la societat i, per tant, els poders públics han invisibilitzat als joves mitjançant estereotips i tòpics reduccionistes i contradictoris. Malgrat el 40% d’atur juvenil, d’un mercat laboral precaritzat i empobrit, d’una exclusió social evident i palmària, d’una tardana i difícil emancipació familiar, del ressorgiment dels pisos atapeïts de rellogats... Malgrat tot, els problemes dels joves han desaparegut en la conversa pública i en el debat polític general. Seria prudent no oblidar que sense joves, per a la majoria, no hi hauria pensions. 

La vindicació dels joves de la Transició va ser la reivindicació de la majoria d’edat i el dret de vot als 18 anys. Un reconeixement civil i polític necessari per construir els nostres projectes de vida i de participació democràtica. No va ser gens fàcil. Dos milions i mig de joves de 18 a 21 anys vam ser exclosos de les primeres eleccions generals, no democràtiques, del 15 de juny de 1977. No obstant, vam aconseguir que la Constitució contemplés al seu article 12 la majoria d’edat als 18 anys. Una fita històrica, fins i tot comparada amb la situació d’altres joves europeus. Encara avui a Itàlia els candidats al Senat han de tenir més de 40 anys i els electors més de 25 anys. Potser l’aprovació de la participació electoral a partir dels 16 anys aconseguiria una atenció més gran dels poders públics. 

El problema principal dels joves avui no són els drets civils i polítics, sinó els laborals i econòmics, que els permetin emprendre un projecte de vida emancipador. És necessària una formació més gran, per descomptat, reduir les taxes universitàries, incrementar les beques i les ajudes al programa Erasmus, que hauria d’estendre’s a altres col·lectius estudiantils i juvenils. Però amb més formació no és suficient, com saben molt bé molts dels joves sense treball o precaritzats en un mercat laboral on la feina és escassa i, molt més, els llocs de treball dignes. El lloguer d’una vivenda avui representa el 90% dels ingressos dels menors de 30 anys. 

Val la pena plantejar-se la proposta suggerent de Thomas Pikety sobre la renda bàsica universal per a joves finançada a partir de l’impost de successions, és a dir, de la redistribució d’una part de les herències d’uns quants al conjunt dels joves. El gir fiscal de l’Administració Biden és un bon estímul per plantejar-la fins i tot en l’àmbit de la Unió Europea. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una renda incondicional i de pagament únic a l’arribar a una determinada edat. Per exemple, 50.000 euros als 25 anys. Un estímul per ampliar la formació (accés a postgraus i màsters), finançar una investigació, invertir en qualsevol tipus d’activitat professional muntar una empresa particular o cooperativa, col·laborar amb una oenagé, pagar l’entrada d’un pis, fer la volta al món.... Urgeix evitar la fractura generacional. Es mereixen que la societat els ofereixi una oportunitat. Estic convençut que ens ho tornaran amb escreix.