Àgora
’Freedom is not free’: la guerra dels Estats Units contra la pandèmia
Després del desconcert inicial, el país va fer els deures; desgraciadament Europa no va seguir la mateixa trajectòria
Quan l’any 2006 em vaig traslladar a viure a Londres se’m va quedar gravat un comentari sobre el sistema sanitari anglès: «Ni se t’acudeixi trepitjar un hospital britànic, si has d’anar al metge, agafes un avió i tornes a Espanya».
En aquell temps la nostra confiança en el sistema sanitari espanyol era absoluta i, com que les connexions aèries eren fàcils i barates, el tema no resultava del tot forassenyat. ¿No parlaven els diaris constantment de com el malalt anglès es beneficiava dels nostres hospitals?
Afortunadament no es va presentar l’ocasió i em vaig quedar sense resoldre el dubte de si el National Health Service és mereixedor de tanta desconfiança, però, ara per ara, les dades indiquen que el país porta a terme, juntament amb Israel i els Estats Units, la campanya de vacunació de la Covid més ràpida i efectiva del món. En pocs dies, el 50% de la població estarà protegida i en uns dies està previst que s’arribi a la immunitat de grup. Alguna cosa han d’haver fet bé al Regne Unit.
Actualment soc a Nova York. Aquí ningú dubta de la qualitat dels hospitals, però no existeix un sistema públic de salut com entenem a Europa. Tot funciona a través de companyies d’assegurances privades que ofereixen infinitat de productes amb cobertures diverses. Normalment l’ocupador ofereix assegurança mèdica als seus treballadors, però sol tenir limitacions. D’altra banda, l’elevat preu de les mútues fa que les famílies amb pocs recursos hi accedeixin gràcies a subvencions públiques, el famós Medicaid. El sistema és, en realitat, tremendament complicat i deixa desprotegides milions de persones.
La pandèmia va posar en perill el país, però després del desconcert inicial, la maquinària va arrencar. La insuficient cobertura mèdica dels nord-americans va resultar letal a la primera fase de la Covid, de manera que el Govern federal es va veure obligat a assegurar assistència hospitalària gratuïta als que no tenien assegurança. Paral·lelament es van obrir infinitat de centres massius i gratuïts per testar la població. La prioritat era detectar casos per frenar els contagis. L’Exèrcit es va involucrar en pràcticament totes les tasques logístiques, des del control de formularis de salut d’entrada al país fins al muntatge i la custòdia de centres de campanya. L’activitat econòmica es va alentir i l’oci es va restringir, però en cap moment es va decretar el confinament de la població a l’estil europeu perquè hauria suposat la renúncia a un dels béns més preuats del país, la llibertat individual. Els estats republicans van ser els més reticents a les restriccions, però els demòcrates tampoc van anar gaire més enllà d’imposar la mascareta i recomanar distància social. A Europa costa entendre-ho, però resulta il·lustrativa la frase que resa al memorial a la Guerra de Corea del National Mall de Washington: ‘La llibertat no és gratis’ (’Freedom is not free’). Els Estats Units estaven disposats a pagar un preu i, tot i així, guanyar la guerra.
Al desembre va començar la fase de vacunació i el desplegament de centres massius. La campanya ha sigut ràpida i eficaç. El ciutadà, a més, pot triar dia, hora, lloc i vacuna. Des de fa una setmana es poden immunitzar tots els majors de 16 anys. El resultat és que a Nova York les hospitalitzacions cauen diàriament i que el 40% de la població ja té, almenys, una dosi posada. Gairebé 300.000 vacunacions diàries en tot l’estat. En menys d’un mes s’arribarà a la immunitat de grup. La resta del país segueix el mateix camí. Malgrat l’elevada mortalitat inicial, es van fer els deures i es va reaccionar amb decisió.
Aquesta capacitat per aixecar-se recorda el que va passar durant la Segona Guerra Mundial. La tardor de 1942 els Estats Units comptaven amb només quatre portaavions i estava en situació d’inferioritat marítima respecte al Japó. Un any després ja disposava de 50 unitats, i al final de la guerra superava el centenar. Igual que aleshores, el país està en guerra i no s’escatimen energies ni recursos.
Entretots
Desgraciadament, Europa no ha seguit la mateixa trajectòria. El bon funcionament dels seus sistemes sanitaris va permetre que en un primer moment s’aguantés millor el desafiament. Però, amb el temps, la pandèmia va acabar desbordant els hospitals i la sanitat europea, la nostra millor carta, es va veure superada. A partir d’aquí, la mesura estrella ha sigut la restricció de moviments i la limitació de l’activitat econòmica. En les altres coses, les decepcions s’han anat succeint. L’última, una campanya de vacunació insuficient i plena de promeses incomplertes.
El camí el farem i arribarem a bon port, però al bloc occidental el món anglosaxó demostra el seu poder novament. Els euroescèptics presumeixen a la Gran Bretanya. I als Estats Units desconcerta tanta debilitat europea. El retard en la recuperació econòmica provoca dubtes perillosos sobre una Unió Europea debilitada després del Brexit i la pandèmia. Quan les aigües es calmin serà necessària una profunda reflexió per veure què ha fallat. La decepció és massa gran.
