Barça-Athletic i un cul al balcó

Cada lloc acaba sent el que cada persona hi ha viscut. Només així s’explica l'atapeïda existència de llocs objectivament i inqüestionablement horribles on molta gent s’entossudeix a tornar o, pitjor encara, a viure-hi. No posarem cap exemple per no ferir gratuïtament cap paisà. Tots sabem de quins llocs estem parlem. És cert que, en el pitjor dels casos, sempre es pot esmentar l’engany a què se sol recórrer sobre la bellesa d’un paratge, igual que es diu que la de les persones és a l’interior, oculta a primera vista. D’aquesta il·lusió, n’estem convençuts els lletjos, i no hi ha cap motiu per treure’ns d’aquesta confusió.

Ningú amb dos dits de front diria que Sevilla és un lloc desagradable. La unanimitat dicta que, al contrari, té un color especial, que continua tenint el seu encant i fent olor de flor de taronger. És així. Tret quan el Barça hi juga una final. Aquell dia la ciutat del Guadalquivir, més que un encant, té uns mals dimonis que ens revisiten. La capital andalusa és per a la història del barcelonisme el dia del ridícul. Els que vam ser allà el 7 de maig de 1986 ho sabem. Hi vam anar a recollir la primera copa d’Europa i vam tornar-ne amb una cicatriu de la vergonya que ens creuava tota la cara. Era l’any II A.J. (abans de Johan). Després el Messies holandès ens va canviar la història i el poble errant que érem va arribar a la terra promesa.

Sense feligresos

A aquesta final de copa contra l’Athletic li faltarà l’element principal: els feligresos. Es pot anar com una anxova al metro o al bus, però no es pot anar a un estadi; no fos el cas que ens divertíssim. Però el cert és que l’aficionat al camp no és un ingredient qualsevol a la recepta del futbol. És L’INGREDIENT.

Notícies relacionades

Les vies sense sortida de Puigdemont

"¡Hay gente pa to!"

Tornem a l’amarga final sevillana de 1986. Centenars d’autobusos amb seients incomodíssims van sortir de Catalunya dimarts a la nit per arribar a la capital sevillana al matí amb tota l’esquena i cervicals cruixides. Llavors les peregrinacions futbolístiques exigien sacrifici. Les finals es jugaven en dimecres. Es demanava festa a la feina i es tancaven petits negocis. Els desplaçaments eren petites odissees homèriques. La tornada, en cas de perdre, era un infern. Al mateix autobús, a la mateixa incomoditat, a la son endarrerida d’una nit sense dormir s’hi sumava el dolor de la derrota i la vergonya de no haver estat a l’altura. A València, tornant de Sevilla, un senyor ens va ensenyar el cul des d’un balcó perquè unes setmanes abans el Barça havia enviat el seu equip a Segona Divisió, ja que el va guanyar 3-0 al Camp Nou. La seva venjança va ser ensenyar-nos el cul quan creuàvem València de tornada de Sevilla. Eren les natges del rancor i, si soc sincer, estèticament deixaven bastant a desitjar.

De l’entrepà i la llauna de cervesa a la Fan Zone

Avui les finals són una altra cosa. Caps de setmana de vacances amb l’excusa d’un partit de futbol. Van desaparèixer els busos, els entrepans i les llaunes de cervesa a favor dels avions, els hotels, els restaurants i la Fan Zone. Aquesta vegada, ni això. Tot i així, ens posarem nerviosos i creuarem els dits per guanyar una altra Copa del Rei. I, per si de cas, no alcin la vista als balcons quan acabi el partit. Mai se sap quan pot aparèixer un cul que no valgui la pena veure.