Fal·làcia de la quantitat fixa d’ocupació

Aquesta és una vella qüestió que ha cobrat actualitat aquesta setmana amb l’anunci del ministre José Luis Escrivá d’oferir a aquests treballadors que de manera voluntària vulguin allargar la seva vida laboral. L’objectiu del ministre és contribuir a fer sostenible el sistema públic de pensions. No obstant, davant aquest efecte positiu ha sorgit el temor que aquesta mesura pugui obstaculitzar l’entrada de joves al mercat laboral. Vegem si hi ha raó per a aquest temor.

De manera intuïtiva, aquest temor sembla tenir validesa quan pensem en una empresa concreta. Si els treballadors que arriben a la jubilació continuen treballant, l’empresa no té necessitat de contractar nous treballadors, una cosa que faria si els treballadors no continuen després de l’edat legal de jubilació.

¿Funciona aquest mateix argument quan considerem el conjunt de l’economia?. Només si suposem que en cada moment del temps una economia té una quantitat fixa màxima d’ocupació que no pot augmentar. Sota aquest supòsit, si molts treballadors decidissin continuar treballant quan els arriba l’edat legal de jubilació, llavors l’economia no podria crear nous llocs de treball.

Però l’economia en el seu conjunt no actua d’aquesta manera. Com més persones treballin, més capacitat té l’economia de crear llocs de treball nous. La raó és la següent. Com més persones estiguin treballant en cada moment, hi haurà més persones amb ingressos i, per tant, més capacitat de despesa de les llars. Aquesta capacitat més gran de despesa augmenta el consum afegit de l’economia. Les empreses es veuran incentivades a augmentar la producció de tota mena de béns i serveis per respondre a aquesta demanda més elevada. Però per augmentar la producció, les empreses hauran de contractar nous treballadors. És un cercle virtuós que fa que la capacitat d’una economia per crear nova ocupació augmenti a mesura que s’incrementa el nombre de persones treballant i el consum de les llars.

Tal com veiem, per al conjunt de l’economia no hi ha rivalitat en l’ocupació. Aquesta rivalitat existeix quan, per exemple, en un dinar hi ha una quantitat determinada de gambes a disposició dels comensals: la gamba que es menja una persona no se la pot menjar cap altra. Els economistes parlen en aquest cas d’un ‘joc de suma zero’. Però l’economia de l’ocupació no és un joc de suma zero, és un joc de suma positiva.

 L’error de suposar que l’allargament de la jubilació impedeix crear ocupació per a altres persones aturades és un exemple de l’anomenada fal·làcia de composició: una conducta que és bona per a una persona quan la fa ella sola, la perjudica quan la fan d’altres alhora. Si vostè està veient una desfilada al carrer i davant seu hi ha persones que destorben la visió, si es posa de puntetes vostè hi veurà millor. Però si simultàniament els que estan al davant també decideixen posar-se de puntetes vostè no haurà millorat la seva visió, tot i que els seus panxells quedaran molt adolorits. Hi ha molts exemples de raonaments intuïtius en economia que en realitat són fal·làcies que es basen en un supòsit de raonament fals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El problema de l’atur dels joves no l’arreglarem impedint que les persones que, pels motius que fossin, volen continuar treballant, ja sigui perquè s’asseguin biològicament bé per fer-ho o perquè el necessiten, puguin fer-ho. Si poguéssim arreglar el problema de l’atur dels joves d’aquesta manera, llavors la millor solució no seria prohibir retardar la jubilació, sinó obligar a avançar-la, posem els 60 anys. No crec que hagi de parar-me a argumentar que això seria una mala solució per a tothom. L’únic que aconseguiríem és disminuir encara més la població activa, una de les més baixes d’Europa, amb totes les conseqüències negatives que això comporta per a l’ocupació, les llars i les pensions públiques.