El 23-F ens parla d’avui

Programar ‘Anatomia d’un instant’ (versió catalana de l’obra) a la seu històrica del Lliure de Gràcia, símbol de tantes coses durant la Transició, és un enorme exercici de pedagogia democràtica pensant en les generacions de ‘mil·lennistes als quals les imatges en blanc i negre de la irrupció del coronel Tejero al Congrés, pistola en mà i al crit de «¡tothom quiet!», no els evoca res. La versió escènica de Rigola és un muntatge minimalista que funciona molt bé, ja que amb senzillesa i molta ironia aconsegueix resumir el brillant assaig de gairebé 500 pàgines que Cercas va escriure entre 2006 i 2008. Cal recordar que som davant un llibre que és la conseqüència del fracàs previ de l’autor per crear una novel·la de ficció sobre el 23-F. En el pròleg relata que, després de mesos d’àvida lectura sobre tot el publicat, va arribar a la conclusió que «els fets posseïen per si mateixos tota la força dramàtica i el potencial simbòlic que exigim a la literatura» i va decidir que la realitat importava més que la ficció. «Res podia resultar més complex i persuasiu que la pura realitat del 23-F», concloïa.

Força inalterable

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot i que des del 2009 la llista de llibres sobre el cop ha crescut de manera exponencial, la força de l’assaig de Cercas es manté inalterable per la seva agudesa en l’anàlisi biogràfica i psicològica dels personatges principals, sobretot d’Adolfo Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, que amb el seu gest de dignitat la tarda del 23-F van plantar cara als militars colpistes. També, perquè l’autor ha construït una crònica sobre el desenvolupament dels fets que transmet la veritat amb tota la seva complexitat. Res del que s’ha escrit des d’aleshores ha pogut demostrar que les coses van ser d’una altra manera, i els treballs historiogràfics solvents el que han afegit són matisos al relat de Cercas, l’obra del qual pot ser llegida com un llibre d’història tot i que no ho sigui.

Si bé l’adaptació al Lliure és molt suggerent, es nota que en Rigola hi ha un cert punt d’incomoditat amb el fet que el rei no estigués darrere del cop ni tampoc de l’anomenada operació Armada. Fa l’efecte que no ha pogut sostreure’s del tot al clima que des de fa 20 anys el sobiranisme i una part de l’esquerra han anat engreixant en l’opinió pública sobre la implicació del monarca en la trama a títol de beneficiari. Aquesta és una sospita deutora dels arguments que l’extrema dreta va utilitzar durant el judici als colpistes i que continuen circulant partint de llibres fantasiosos com els de Jesús Palacios o Pilar Urbano. Per això al final de la representació, que fins aquell moment és fidel a l’obra de Cercas, s’introdueixen de manera forçada una sèrie de preguntes suposadament «innocents» que van en la línia de qüestionar la raó de la monarquia parlamentària en democràcia, com si hi hagués connexió entre aquell moment fundacional de la transició, el fracàs del colpisme franquista i la crisi actual que pateix la Corona.