Colau sense twitter i Aragonès amb Almax

Atès que la presència a les xarxes socials per al que sigui que un hi sigui –fer política, proselitisme del que un escriu, fanfarronejar sobre com s’és de llest o ocurrent o penjar fotos fent morrets– és una qüestió voluntària, només es pot dir hola al que arriba i adeu al que se’n va. Però tractant-se de l’alcaldessa de Barcelona, i ja que el seu rampell franciscà ha tingut gran repercussió, convé afegir un parell de coses que se li han passat per alt a la dignatària municipal. La primera, que el problema que ella detecta no és un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta. La que ve coneixent-se com a cultura de la cancel·lació, promoure la mort civil, professional o política del dissident en un ampli catàleg d’assumptes en els quals no es tolera la més mínima discrepància, és una aportació al debat digital promoguda des de l’esquerra. La segona és més personal i té a veure amb la trajectòria política de la mateixa alcaldessa que, tot i que ara defensi posicions de tanta racionalitat i està bé que així sigui, promovia en els seus dies d’activista els ‘escraches’ i va articular una primera campanya, la que li va servir per derrotar Xavier Trias el 2015, entorn de la difamació del seu contrincant.

Notícies relacionades

Vida i obra de Colau a Twitter

Per què Pujol torna al pujolisme

Això ens recorda que només falten dos anys per a les eleccions municipals. ¿Només? Doncs sí, només. I el seu efecte comença a fer-se notar al tauler polític. Per exemple, a la partida de pòquer entre ERC i JxCAT per aconseguir un acord per formar govern, aquest és un assumpte que no es tracta en les reunions entre ells però que és molt present a les cuines dels dos partits. Si fóssim al Regne Unit i poguessin creuar-se apostes polítiques, la sola variable de les eleccions municipals a dos anys vista decantaria els ludòpates a apostar-ho tot que el pacte es tancarà tot i que sigui sobre la campana. De fet és un dels arguments principals a JxCAT per no donar crèdit a les paraules del seu secretari general, Jordi Sánchez, sobre investir Pere Aragonès però quedant-se a l’oposició. ¿De veritat renunciarem a la possibilitat de fer política als municipis aprofitant el pressupost de la Generalitat i els galons de conseller/a, Secretari/a, director/a? Ni en somnis. Un partit té en la implantació territorial el seu examen principal. I les eleccions municipals són la prova del cotó fluix d’aquesta prova. I actuant amb el pressupost de la Generalitat és més fàcil fer llistes, trobar candidats i finalment votants.

Rere la cortina de fum

Això ens porta a una segona qüestió. Tot i que ERC i JxCAT insisteixin una vegada i una altra que no han parlat del repartiment de poder i pressupost, no hi ha dubte que rere la cortina de fum del Consell per la República i altres menudeses estètiques que distreuen els feligresos més motivats –i serveixen als junters perquè es perdi el temps, que en la seva estratègia és guanyat– hi ha tota una batalla per resoldre sobre aquest assumpte. Hi ha carteres amb pressupostos d’inversió i competències que serveixen per fer política municipal, visitar pobles i fer-se fotos amb els alcaldes i altres que serveixen per tenir problemes. Negociant sobre la campana, JxCAT aspira a guanyar posicions i rescabalar-se del que viuen com un error propi que ara toca rectificar: la convicció que en la negociació després de les eleccions del 2017 es van rendir amb armes i bagatges als d’Oriol Junqueras entregant al seu partit els departaments més desitjables del Govern. La cançó que sona als altaveus de JxCAT és que potser si no hi ha govern acaba sent per culpa de la CUP. Traduït al romà pal·ladí vol dir que ells donaran el sí, però sense cap pressa i donant temps a Pere Aragonès perquè s’acostumi al sabor i textura de les bossetes d’Almax que ajuden a digerir els ‘empassa-t’ho per força’ de la negociació. Però a ERC són conscients que JxCAT només pot escollir entre ells o la porta. Així que tampoc té per què precipitar-se jugant les seves cartes. El primer que es mou perd.