Mirades que erradiquen

Olivia Sudjic, al seu breu assaig 'Expuesta' (Alpha Decay, 2019), diu que el fet de ser blanca l'ha lliurat d'un munt de dubtes i obstacles, però després afegeix que “encara sembla que hi ha un comitè d'homes irascibles i paternalistes que es reuneixen al fons de la meva ment cada vegada que obro un document de Word per qüestionar-me què puc haver de dir que transcendeixi la meva pròpia experiència, per limitada i privilegiada que sigui”. Me la crec perquè pens el mateix que ella i perquè moltes vegades, quan agafo novel·les, assajos, articles, etc., escrits per dones, penso: quanta ansietat hi deu haver, darrere d'aquest text? Ja, ja ho sé, no totes les dones tenen ansietat ni totes les dones pateixen la síndrome de la impostora, però és que és el que em passa a mi i a la majoria de les meves amigues. Sí, aquelles amigues de qui us parlava l'altre dia, amb tot el seu apoderament, energia i saviesa, algunes vegades, em diuen: “No ho sabré fer”, “Això que he fet és mediocre”, “No ho vull ni compartir” i jo m'enfilo per les parets perquè no m'ho puc creure i els imploro que es mirin amb els meus ulls. Després penso que jo també els dic aquelles frases i que elles m'imploren el mateix, llavors, què ens passa? En quina espècie de bucle infinit estam instal·lades?

Potser el bucle és la validació masculina, aquella que inclou donar més pes, validesa o importància a l'admiració, crítica o consell dels nostres companys que de les nostres companyes. No és conscient, són aquells homes irascibles i paternalistes del fons de la ment que deia Sudjic i que s'aferren que no vegis. Vull dir que fer-los fora de totes les nostres ments és una tasca complicada i pesada, però si entre totes ens creiem i validem de veritat quan ens donem importància, ens felicitem o ens cedim espais, els anirem bandejant. Entre tanta frenesia i velocitat, enfocar millor per captar les bones mirades i els bons ulls és generar l'antídot contra les síndromes patriarcals que ens aguaiten per, com sempre, erradicar-les juntes.