¿Per què tem Joe Biden els somiadors?

Ibrahim Vajzovic tenia 35 anys quan el 1994 va arribar a Saint Louis amb la seva dona i tres fills. En un lapse de sis setmanes va aconseguir una feina en una impremta, i ràpidament va ascendir a encarregat del magatzem. El 1999 es va matricular per aconseguir el graduat escolar i es va acabar doctorant. Avui és amo de tres negocis i ensenya a la Universitat de Webster. El seu fill és un enginyer, una filla és advocada en un conegut bufet de Chicago i la filla petita estudia a l’Escola de Lleis de Harvard». Gràcies a la diligència dels immigrants bosnians «tot un barri del sud de Saint Louis, Bevo Mill, es va transformar d’una zona on regnaven el crim i els edificis abandonats en un districte decent amb petites botigues i restaurants amb noms en els quals no abunden les vocals». 

Biden va arribar a la Casa Blanca amb un discurs que impugnava el del seu predecessor, l’extravagant ciutadà Donald Trump, amb tres grans iniciatives: lluita frontal contra la pandèmia (és un dels països on el ritme de vacunació és més febril), doblegar la crisi econòmica (amb un diluvi de fons públics) i resoldre la crisi migratòria a la frontera amb Mèxic.

Al març, la Cambra de Representants va aprovar una proposta per regularitzar la situació de quatre milions de persones, entre ells 2,3 milions de ‘dreamers’, migrants que eren nens quan van arribar al veí del nord i compten amb arrelament. Però Biden ha començat a tirar aigua al vi de les seves promeses. Jen Psaki, secretària de premsa de la Casa Blanca, admet que la situació entre els Estats Units i Mèxic s’ha convertit en «un gran problema». Uns 15.000 joves migrants no acompanyats van ser detinguts al gener i el febrer a la llarga frontera que corre des de Brownsville i San Diego. L’últim any de Trump la xifra va ascendir a 37.000. 

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Biden va criticar la política de Trump de separar els fills d’immigrants sense papers, i també les formes més immisericordioses d’aplicar la llei a la frontera: «Assegurar les nostres fronteres no requereix que ignorem la humanitat dels qui intenten creuar-les». Però a continuació va començar a carregar-ne la culpa a l’Administració sortint. La inquietud es va desencadenar en sectors demòcrates i defensors dels drets humans quan Biden va anunciar que mantindria la ridícula quota anual d’immigrants fixada per Trump: 15.000. Les crítiques han fet que reculés: la nova xifra podria rondar les 62.500 ànimes promeses. El 15 de maig se sabrà quants refugiats passaran a engrossir la maquinària econòmica i vital dels Estats Units, un país construït gràcies a l’emigració.

Potser Rafael Vilansajuan hauria de fer arribar a la Casa Blanca ‘Les fronteres d’Ulisses’, el llibre que acaba de publicar. Al seu epíleg llegim: «Hi ha moltíssims arguments per defensar l’entrada dels refugiats. Arguments que desgraciadament no s’estan esgrimint, però que s’acabaran imposant. Només hi ha, en canvi, una raó per rebutjar-los: la por. Un temor irracional que ens debilita com a societat i ens fa mirar al passat, quan la civilització vivia a la trinxera. Una por que, d’altra banda, en contra d’enriquir i avançar en els valors de les societats civilitzades, ens torna bàrbars i ens fa còmplices del crim, i del sofriment i la mort de milers de persones». ¿Sabrà veure-ho així Joe Biden, o tornarà amb la cega cançó del mur i la por?