L’amic xinès

Ara occident es divideix cada vegada més entre els que veuen la potència asiàtica com un rival existencial per combatre sense treva i els que, ja sigui per simpatia davant els mèrits aconseguits, per determinisme històric o per pur interès –la majoria–, opten per pujar a l’onada xinesa. També hi ha els que no volen triar entre l’imperi de l’Est i el de l’Oest, com declara l’opinió pública europea. I continuo pensant que part de l’actual bel·ligerància americana cap a la Xina té origen en la frustració per no haver volgut, pogut o sabut entendre a temps les profundes transformacions que estava impulsant Pequín.

Molt s’ha escrit i dit des d’aleshores, però en la batalla pel coneixement mutu els xinesos, amb la seva perseverança i visió a llarg termini, porten avantatge. Un recent document vol pal·liar, en part, aquest dèficit. Publicat per ‘Atlantic Council’, «el telegrama més llarg» dibuixa una nova estratègia per als Estats Units en les seves relacions amb la Xina. El títol fa referència a un memoràndum del famós diplomàtic nord-americà George Kennan sobre la Unió Soviètica en plena postguerra. En ell enunciava el principi de la contenció que va marcar la política del seu país cap a Moscou durant les dècades següents.

L’autor o autora d’aquest nou telegrama, «un alt funcionari de l’administració americana amb gran coneixement i experiència a la Xina», ha preferit mantenir-se en l’anonimat. Segons ell, «el desafiament més important al qual s’enfronten els Estats Units al segle XXI és l’ascens d’una Xina cada vegada més autoritària sota el president i secretari general Xi Jinping. L’estratègia dels EUA s’ha de centrar en Xi, en el seu cercle més pròxim i en el context polític en el qual governen». Un objectiu crucial és convèncer les elits xineses que el millor per als interessos del seu país és continuar operant en l’ordre internacional liderat per Washington en lloc de construir-ne un de propi, com estan fent. Recorre els principis que haurien de guiar la política americana i ofereix pautes molt concretes per al seu desenvolupament, tenint, això sí, com a horitzó un llarg termini sovint renyit amb els temps electorals. Interessos, instruments i una mica de valors. De superpotència a superpotència aspirant.

De moment, la primera reunió d’alt nivell feta entre la nova Administració Biden i la no tan nova xinesa, fa un mes a Alaska, va ser aferrissada. Hi va haver molt postureig i encara s’ha de veure l’enfrontament real.

Mentrestant, la Unió Europea continua intentant trobar el seu propi to en la relació amb la Xina. Brussel·les sembla que s’ha adonat que Pequín entén sobretot el llenguatge de la força –econòmica, en aquest cas– i ha volgut incloure les seves regles i la seva fermesa al tractat d’inversions firmat amb la potència asiàtica a finals de desembre. L’acord, no obstant, va ensopegar el març al Parlament Europeu amb l’intercanvi de sancions a compte de la violació de drets humans a Xinjian.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Alhora, Europa busca mantenir l’equilibri amb Washington quan aspira a renovar una relació transatlàntica molt perjudicada durant l’era Trump.

¿I on és Espanya en tot això? Molt lluny. Per distància, per història, per idioma. Només un exemple: les escassíssimes mencions en la Comissió d’Exteriors del Congrés al país asiàtic. El normal és que Espanya participi i aporti a la visió europea. Però per a això cal invertir no només en projecció econòmica i empresarial, sinó en coneixement, idees, comprensió. Si la nostra política cap a la Xina és simple seguidisme, estarem donant l’esquena al país que ja està reconfigurant les relacions internacionals en el segle XXI.