Més enllà dels grans festivals

Va arribar la pandèmia i vam comprovar el que ja s’intuïa. Que el circuit musical era una espessa teranyina sense fixacions consistents. Que la precarietat era estructural. Que milers de treballadors ni tan sols podrien accedir a ajudes perquè no existien per a la Seguretat Social. Que les desigualtats entre les grans estrelles i el teixit de base eren abismals. I ens vam dir: aquesta crisi ha de ser una oportunitat per replantejar-nos moltes coses, per reforçar els fonaments del sector, per començar a reconstruir des de baix. Però no.

Va arribar l’estiu del 2020 i els grans festivals es van apropiar de Barcelona organitzant cicles de concerts amb el màxim aforament permès. Va arribar l’hivern i es va fer el concert-assaig a la sala Apolo. Va arribar la primavera i amb ella la gran prova al Palau Sant Jordi. Tots els moviments van encaminats en la mateixa direcció: salvar els festivals. Però, ¿per què sembla que el més important per a la música en viu d’aquest país és que aquest estiu reneixi el major nombre possible de festivals? ¡Fa 20 anys la majoria ni existien!

Se suposa que tot el que s’avanci gràcies als assajos a gran escala beneficiarà la resta d’escenaris. No obstant, el concert a l’Apolo no va ser el punt de partida per idear estratègies que permetessin millorar el funcionament de les sales petites durant la pandèmia ni per reobrir les mitjanes. Aquell assaig no estava encaminat a recuperar el circuit de base. Només era un pas previ de cara al següent assaig, ja amb molt més públic, i l’objectiu final no és cap altre que recuperar al més aviat possible les cites estivals.

Mentrestant, els bars de proximitat, les associacions de barri, les comissions de festes majors, els col·lectius que programen en locals no comercials, les comunitats autogestionades i, en definitiva, aquest infinit eixam d’escenaris als marges de la cultura oficial i als vorals de la indústria cultural continua lligat de mans. Una desgràcia perquè justament aquests espais són els que garanteixen l’accés real de la ciutadania a la música en viu, els que fomenten la diversitat cultural i els que cultiven el pensament crític.

L’afany amb què els promotors de grans festivals planifiquen estratègies de recuperació de la seva activitat és raonable. Una altra qüestió és que l’Administració només respongui a les pressions d’aquest ‘lobby’. Si aquesta és l’única política cultural per a la música en viu, ens encaminem cap a un horitzó en què s’accentuarà la bretxa entre qui es pot permetre anar a aquests grans esdeveniments i els que mai van poder fer-ho. Una bretxa paral·lela a la que separa els artistes habituals en aquests festivals i els que mai hi van tenir cabuda.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pensar de forma ambiciosa és, paradoxalment, sembrar en silenci i amb constància tot el país per obtenir un sotabosc fèrtil, divers i capaç de resoldre futurs embats. Tornar a pensar a congregar el màxim nombre de gent davant els grans escenaris de l’estiu, sense enfortir abans els centenars d’espais que podrien acollir quantitats menors de públic durant tot l’any, és pensar a la curta. És voler reconstruir la casa per la teulada. Una casa corcada fins al moll per la precarietat, l’eventualitat i el pagament en negre.

Després de l’estiu arribarà la tardor i aleshores hauran desaparegut infinitat de bars, locals, col·lectius i associacions deixant orfes milers d’espectadors. Molts més que els que suma qualsevol d’aquests grans festivals que avui es postulen com a garants de la salut cultural del país. Tot avenç suma, per descomptat, però sembla que tornem a sumar en la mateixa direcció: de dalt a baix. I la natura és obstinada: només s’enforteix de baix a dalt.