L’OPA fracassada
Superlliga: una altra guerra del capitalisme salvatge
no oblidin que el futbol ja va deixar de ser de la gent fa molt temps. Que ara és bàsicament un negoci del món de l’espectacle internacional per TV
A veure si ho entenem. Florentino (Reial Madrid) i el seu homòleg italià Agnelli (Juventus) eren grans poders fàctics en una variant del capitalisme salvatge que encarnava la UEFA: independència respecte als poders democràtics, opacitat en els comptes, hermetisme sobre els guanys personals, pagament mínim d’impostos i operacions amb evidències de suborns i comissions il·lícites com l’elecció de Qatar com a seu del Mundial. Les seves banderes: tal com està ‘el futbol és de tots’ i ‘preservar la il·lusió dels que creuen que encara és bàsicament un esport i a més seu’. S’obre una guerra. Davant, els mateixos Florentino i Agnelli acompanyats per una desena de similars. Proposen canviar a una altra variant una mica més refinada en les formes i més lucrativa del mateix (menys opacitat, repartiment dels diners en vista de tots) però encara més descarat augmentant les distàncies entre els de dalt i els de baix i traient-se el llast de la desprestigiada UEFA. Consideraven que l’elit guanyava menys del que podia i a sobre la Covid els ha fet entrar, com a tothom, en números vermells. El seu argument: «el model actual s’enfonsa però nosaltres salvarem al futbol».
Aquesta ha sigut l’OPA que s’ha estavellat. Va cometre una fallada descomunal: els actuals rics s’asseguraven continuar sempre en l’elit de privilegiats tot i que perdessin i els menys rics només hi podrien ascendir amb comptagotes i sense garanties de mantenir-se. Pep Guardiola va llançar el míssil contra la idea de Florentino: «Es deixa de ser esport quan la relació entre l’esforç i l’èxit no existeix, quan alguns tenen garantit mantenir-se al cim tot i que perdin». Oberta rebel·lió dels desfavorits i passos enrere d’alguns conjurats porucs han deixat només Florentino i també el futbol espanyol (perquè el Barça de Laporta i l’Atlètic de Simeone anaven d’escolans seus). Una nota casposa de color per riure: un jutjat madrileny va creure que a la resta del món es pot fer el que se’ls consent a Espanya i va desautoritzar amb un pompós mandat internacional qualsevol càstig als insurgents. És el ridícul resultat de creure que determinada justícia és la que ha de governar els països tot i que no hagi sigut elegida per ningú.
Ara veurem aparents negociacions i reformes superficials perquè sembli que es reparen alguns errors evidents. Però, sisplau, no oblidin que el futbol ja va deixar de ser de la gent fa molt temps. Que ara és bàsicament un negoci del món de l’espectacle internacional per TV que manegen multimilionaris, xeics àrabs i especuladors asiàtics que saben molt poc de la pilota i d’altres colors que no siguin els dels diners. Els petits equips que no aconsegueixen adhesió especial per raons localistes –allà juguen els seus nois– o nacionalistes es degraden malgrat beneficiar-se del tràfic de jove carn fresca tercermundista. I per molt que a molts milions ens entusiasmi veure un Barça-PSG el futbol ja és més l’ocupació d’uns i el negoci d’altres que un esport nostre. Aquest és el seu lloc en això que anomenem el nostre sistema.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
