Sant Jordi
Com garses
Potser aviat ens podrem tornar a perdre pels laberints de paper i roses, i tornar amb un llibre abraçat
Va ser per Sant Jordi de l’any passat que vam descobrir una garsa que vivia a la fàbrica abandonada de davant. Estàvem mirant el carrer desert des de la finestra quan vam veure que l’ocell treia el caparró per una de les finestres trencades de la fàbrica i que saltava al plataner del costat. Es gronxava a la branca amb el bec obert i els ulls tancats, prenent el sol. Feia bo.
Només recordo un Sant Jordi que plogués, un any que vam ser a Girona. Ens vam fer una foto en un pont i, entre les cases mig penjades a l’Onyar, vam veure que s’acostava un núvol espès que es dissolia com un esborrall de tinta. Poca estona després corríem cap al cotxe rient i abraçant els llibres dins de la jaqueta perquè no es mullessin.
La garsa es mirava alguna cosa que brillava a terra. Va baixar del plàtan branca a branca, a poc a poc, però sense perdre de vista el punt brillant de la vorera, fins que es va abraonar sobre l’objecte amb un cop ràpid de bec i va emprendre el vol i es va tornar a ficar la fàbrica.
Notícies relacionadesLa resta de Sant Jordis els recordo com dies lluminosos. Quan era petita, a Castellar no es feia res especial: hi havia adolescents venent roses mig pansides a cada cantonada per pagar-se el viatge de fi de curs i una taula amb llibres davant de la llibreria del poble i l’estanc, on la meva iaia em va regalar, el 1993, ‘Cinc mil refranys catalans’ (encara l’utilitzo). Després, quan vaig viure a Barcelona, passejava entre les riuades de gent. Les llibreries, una rere l’altra, no s’acabaven mai, com un laberint en un país fantàstic, i amb meravelles com una parada dedicada només a literatura brasilera o aquell any que a la Gigamesh van regalar ‘El jardín crepuscular’, de John Clute.
L’any passat vam mirar la garsa des de la finestra, i enguany ho podrem fer des del carrer. Potser aviat ens podrem tornar a perdre pels laberints de paper i roses, i tornar amb un llibre abraçat, lluent com un botó, una moneda o un collaret, un tresor més per al niu que tenim a casa.
