Coneguts i saludats
Nocturnitat i traïdoria
Si hi ha una hora tonta és la mitjanit de diumenge, un temps de descompte en què el que comença difícilment pot acabar bé
Acostumats a les grans retransmissions de les victòries futbolístiques, s’esperava que la presentació de la Superlliga s’acompanyés de canons de confeti, jocs de llums, vídeos de les millors jugades, imatges d’estadis pletòrics a vista de dron. Públic enfervorit estenent bufandes amb els seus colors vitals i la seva eufòria fonent-se amb els acords d’una banda sonora d’envergadura. Música èpica que sincronitzés el seu ritme a l’expectació del moment i provoqués una emoció creixent pròpia de fites històriques. I tot al voltant d’una gran pantalla reflectint els rostres ufans de 12 homes sense pietat, agosarats, reptadors, pletòrics, rics i valents que en breus intervencions anunciaran coordinadament la bona nova: el naixement de l’estrella que salvarà el futbol, el guiarà cap a una nova dimensió, li anul·larà els deutes, crearà l’espectacle més gran sobre gespa mai vist i portarà felicitat al món sencer. De sobte, una sèrie de primers plans de moltes altres pilotes llançades per peus intuïts compassarien la seva el·lipsi alentida amb un ascens de la càmera fins a fer coincidir cada cara radiant dels multimilionaris llançadors amb l’impacte de les pilotes contra les xarxes.
Així funciona la imaginació. Responent a estímuls anteriors fruit de creacions commovedores capaces de convertir la fantasia en realitat. Hem vist les suficients com per seguir els seus cursos fins a arribar al clímax que incita a levitar mantenint la boca oberta. Però la vida et dona sorpreses. I en poques hores el que havia de ser la gran esplendor es va convertir en fosc objecte del desig.
Tot va començar amb nocturnitat i traïdoria. Al contrari de com hauria hagut de ser. Si hi ha una hora tonta és la mitjanit de diumenge. Aquest tràngol que va del final del descans setmanal a la presa de consciència que el retorn a la quotidianitat espera el xiulet del despertador. I allà és. Impertèrrit, marcant el compàs dels segons, centellejant, ensenyant com s’escapa la vida. Aquest va ser el trist instant triat per comunicar el llançament. En el fragor d’un temps de descompte en què el que comença difícilment pot acabar bé.
Notícies relacionadesI així va ser com a Florentino Pérez Rodríguez (Madrid, 8 de març de 1947) li va començar a arribar la decepció. Mentre dormia, les rèpliques al terratrèmol que havia posat en marxa semblaven els sotracs mediterranis provocats per la plataforma Castor. Al despertar, ja tenia a la tauleta de nit les negatives d’un cap d’Estat i un primer ministre i no eren per contractes de la seva empresa ACS. L’esmorzar se li va anar entravessant entre amenaces de Lliga, federacions, UEFA i FIFA. El món del futbol va passar de la sorpresa a l’emprenyament entre xarrup de cafè i mossegada de torrada. Al migdia els atacs de les aficions ja eren personals. I de nou la mitjanit. A la televisió i defensant el que ja no tenia remei. Altiu i desafiador va mantenir el repte que al cap de poques hores passaria al desnonament perquè els seus socis el van deixar sol davant el perill. I es va aparcar un projecte sostingut amb lògica empresarial però desconeixement social.
El Mr. Pérez de la premsa britànica plora avui el seu desconsol sobre l’espatlla de Laporta. L’únic que li queda i a qui xiuxiueja el bolero: «Soc com un contracte que s’arxiva. Una nit de debut i comiat».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
