¿Quant et costa, de veritat, un ‘mena’?

A Espanya hi ha 1.104 centres de protecció de menors. El 82% estan gestionats per entitats privades. Arran de la llei del menor del 2000, que els va permetre privatitzar, va sorgir un «entramat empresarial al voltant dels menors», en paraules de l’advocat José Antonio Bosch. «Un model que mercantilitza els nens». És a dir: múltiples associacions sense ànim de lucre que cobren per gestionar aquests centres.

L’escàndol de les menors a les Balears, que es prostituïen per unes sabates; o de la nena abusada per l’educador social que l’havia de protegir, que casualment era llavors el marit de la presidenta (d’esquerres) d’una comunitat, i el cas de la qual es va trobar milers de traves i obstacles per ser denunciat per part de l’Administració, representen la punta d’un iceberg: ja el 2009 Julio Rubio, educador social i escriptor, avisava que les menors en centres d’acolliment «pagaven» els encarregats de la seva custòdia amb favors sexuals, a canvi d’un millor tracte i/o permisos per sortir del centre.

Des de l’aprovació de la llei del menor del 2000, diverses empreses i entitats s’han emportat les adjudicacions de centres de tutela, tractament i reforma de menors. Empreses que s’han enriquit perquè l’Administració es desentenia de la supervisió i cura dels menors.

L’abril del 2008, per exemple, es van adjudicar 300.000 euros mensuals per contracte a l’empresa Levantina de Seguridad, perquè s’ocupés de la vigilància de dos centres d’acolliment destinats, principalment, a menors estrangers no acompanyats. ¿I qui es va emportar el substanciós pastís? Doncs José Luis Roberto, líder del partit d’ultradreta Espanya 2000. Un ciutadà que cridava a «lluitar contra la invasió dels immigrants musulmans que representen un perill, una pèrdua de la nostra identitat i de la nostra seguretat», mentre se suposava que havia de protegir, precisament, menors migrants musulmans.

Pastís a repartir

Si això no els prova que empreses privades han trobat en la gestió de centres de menors un gran pastís a repartir, sense que els importi poc ni gens el benestar d’aquests menors, és que vostès són molt escèptics.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La residència universitària Palacio de Barradas, una de les més cares de Madrid, ofereix als seus estudiants allotjament en habitació individual i pensió completa per 1.070 euros al mes. ¿Com pot ser que allotjar un menor en un espai molt menys luxós, en dormitoris comunitaris, i amb un menjar de batalla, costi quatre, cinc vegades més que això? Sí, d’acord, als centres d’acolliment hi ha seguretat i educadors, em diran vostès. Però és que els educadors no estan precisament ben pagats. Cobren uns 15.000 euros a l’any.

Quan el savi senyala la lluna, el boig mira el dit. A ningú li interessa parlar de l’escàndol que suposa que es mercantilitzi amb menors en situació d’extrema vulnerabilitat. El que importa a la dreta és que el 30% siguin marroquins. I el que li importa a l’esquerra és que els diners no els arriben directament a la butxaca dels menors. Però està clar que el que no li importa a cap partit són, precisament, els menors vulnerables.